Què fa al polític, els fets o les paraules? La realitat o la ficció? La sinceritat o la hipocresia? La moderació o l'abús? La tolerància o la intolerància? La responsabilitat o la incompetència? El respecte o la sobergueria? La discreció o la prepotència?
I és trist que haja de plantejar-me aquestes qüestions, el que dona a entendre que, almenys des del meu punt de vista i d'uns pocs anys fins ara (potser des del començament del “boom” immobiliari i la seua vomitiva herència), tinga la impressió que la majoria de polítics (sobretot els de zones turístiques) d'avui en dia no els mou un ànim impel.lit per una ètica o filosofia basada en els principis humans i el respecte universal, sinó que es mouen arrossegant-se darrere interessos personals encoberts amb la seua (efectiva!) eloqüència sofista: “La retòrica dona a l'home el poder de regnar sobre els demés i fer d'ells els seus esclaus”, deia Plató… serà la democràcia, per a aquestos individus, una oportunitat d'or per dominar les masses amb les seues quimèriques converses?
Així doncs, aquesta gent creu que les ments de persones febles de conviccions en són un gran mercat al qual s'ha d'arribar com siga, i la millor manera és jugant amb les paraules, defensant la veritat i la mentida, si cal i quan cal, d'una mateixa afirmació o qüestió, convertint l'argument més dèbil en el més sòlid, separant la raó que correspon a una veritat mitjançant l'ambigüitat temàtica i utilitzant aquesta “raó” per donar-li suport a una “particular veritat” que vinga a dotar de certa permissibilitat social els interessos d'uns quants. Si, la falsedat esdevé en una disfressada raó veritable de la qual poca gent se n'adona... i és més difícil d'adonar-se'n quan aquestes estrafolles son democràtiques!
Eixos indignes polítics que tenen la trista virtut de predicar les “seues” particulars i lucroses il.lusions i anhels en nom de la modernitat i el progrés (la imatge ho és tot, la realitat no importa, sols importa el somni que persauadix: Oh, País Valencià, paradís del somni decadent!), deurien ser proscrits de la història, però, no importa, la veritat pot esperar, encara que mentrestant provoquen la ruïna a la societat i al medi. Tanmateix, la justícia sempre preval i torna l'equilibri establert per la vida a tots els seus àmbits, el mateix que l'aigua busca i troba els seus usurpats vessants naturals.
Au, pocavergonyes, aprofiteu! aneu omplint-vos les butxaques abans que siga atés el clam de totes les vostres víctimes.
