La llibertat no s’aprèn, no és una virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret, simplement va subjugada a la vida, forma part d'aquesta, li és immanent.
D'altra banda, la mateixa vida en depèn de la relació d'entre tots els éssers mateixos. Quan aquesta relació és harmònica, parlem d'ecosistemes, on cada ésser viu en depèn de l'altre: generació, destrucció, renovació. Som en l'equilibri.
Des de l'Univers fins un xicotet tronc caigut a un bosc, parlem d'ecosistemes dintre ecosistemes on llibertat, temps, espai i mort en són l'essència de la vida.
Cada persona, com a individu, és un món: la seua llibertat li ofereix el dret a tenir una concepció, un concepte particular i peculiar de la realitat a través dels seus sentits. Som en el coneixement.
Cada cultura, com a col.lectivitat, és un Univers: te la capacitat de discriminar, d'entendre, d'ordenar, de respectar i estimar, a través de criteris col.lectius avalats per la peculiaritat d'uns sentiments socials expressats en un llenguatge comú, aquesta realitat. Som en la civilització.
Tanmateix, ¿qui te la capacitat de transformar les idees, els costums, les consideracions respecte a eixa realitat, l'individu o la societat?
Quan les cultures esdevenen els costums en llei, l'individu que fa ús de la seua llibertat per significar i demostrar l'absurditat o falsedat d'una certa tradició o creença, haurà d'enfrontar-se, no sols a la intel.lectualitat establerta, sinó també al logos, al mite de tota una societat, i si aquesta resta dogmatitzada degut a l'abús de les seues veritats, aleshores la sort d'aquest individu és incerta (abans eren empresonats, cremats o executats).
Però si aquesta societat s'anomena democràtica, l'individu exposa amb tota llibertat les seues raons, les quals, si en són admeses, s’aprofundeix en elles i es conclou amb un criteri favorable per part de la societat, aquesta te la possibilitat d'assimilar-les. Però això no vol dir que afecten immediatament la seua quotidianitat, doncs la força del costum és gran. A la fi, és la comunitat qui te la capacitat de pragmatitzar aquesta “individualitat” esdevenint-la “social”. Pot ocórrer…, o no, segons la seua transcendència.
Així doncs, una cosa és, sempre que no perjudique, l'admissió de tota convicció vinguda d'una llibertat individual i l'altra és l'assimilació d'aquesta per la mateixa societat. Per tant, és la societat qui preval a sobre l'individu, doncs, l'individu, per si sol, ¿on pot arribar?
Nogensmenys “l'individu” també és societat, car aquesta és el resultat d'un conjunt d'individus relacionats i sempre, de la relació, naix, sorgeix el fet. Per tant, l'individu te drets i existeix per la societat, doncs, a la fi, és aquesta qui conforma les lleis.
En una democràcia com la nostra, ¿Pot la llei admetre que el “conjunt de la societat” perjudique l'individu com a sobirà de si mateix, de la seua llibertat? ¿Pot determinar que la voluntat d'aquest, en un moment donat, “s'impose” a la voluntat de la societat? Sent així, ¿Què entendria la llei per democràcia?
¿Serien, doncs, els trànsfugues polítics, veritable exemple d'exercici democràtic?
¿Serien aquestos individus, homes que (presumptament dirigits per empresaris capitalistes) condemnen, jutgen i sentencien per ells mateixos les actuacions, sobretot urbanístiques, d’un govern democràticament elegit i responsables directes de les mocions de censura, seríen dic, veritables herois de la democràcia?
D'altra banda, la mateixa vida en depèn de la relació d'entre tots els éssers mateixos. Quan aquesta relació és harmònica, parlem d'ecosistemes, on cada ésser viu en depèn de l'altre: generació, destrucció, renovació. Som en l'equilibri.
Des de l'Univers fins un xicotet tronc caigut a un bosc, parlem d'ecosistemes dintre ecosistemes on llibertat, temps, espai i mort en són l'essència de la vida.
Cada persona, com a individu, és un món: la seua llibertat li ofereix el dret a tenir una concepció, un concepte particular i peculiar de la realitat a través dels seus sentits. Som en el coneixement.
Cada cultura, com a col.lectivitat, és un Univers: te la capacitat de discriminar, d'entendre, d'ordenar, de respectar i estimar, a través de criteris col.lectius avalats per la peculiaritat d'uns sentiments socials expressats en un llenguatge comú, aquesta realitat. Som en la civilització.
Tanmateix, ¿qui te la capacitat de transformar les idees, els costums, les consideracions respecte a eixa realitat, l'individu o la societat?
Quan les cultures esdevenen els costums en llei, l'individu que fa ús de la seua llibertat per significar i demostrar l'absurditat o falsedat d'una certa tradició o creença, haurà d'enfrontar-se, no sols a la intel.lectualitat establerta, sinó també al logos, al mite de tota una societat, i si aquesta resta dogmatitzada degut a l'abús de les seues veritats, aleshores la sort d'aquest individu és incerta (abans eren empresonats, cremats o executats).
Però si aquesta societat s'anomena democràtica, l'individu exposa amb tota llibertat les seues raons, les quals, si en són admeses, s’aprofundeix en elles i es conclou amb un criteri favorable per part de la societat, aquesta te la possibilitat d'assimilar-les. Però això no vol dir que afecten immediatament la seua quotidianitat, doncs la força del costum és gran. A la fi, és la comunitat qui te la capacitat de pragmatitzar aquesta “individualitat” esdevenint-la “social”. Pot ocórrer…, o no, segons la seua transcendència.
Així doncs, una cosa és, sempre que no perjudique, l'admissió de tota convicció vinguda d'una llibertat individual i l'altra és l'assimilació d'aquesta per la mateixa societat. Per tant, és la societat qui preval a sobre l'individu, doncs, l'individu, per si sol, ¿on pot arribar?
Nogensmenys “l'individu” també és societat, car aquesta és el resultat d'un conjunt d'individus relacionats i sempre, de la relació, naix, sorgeix el fet. Per tant, l'individu te drets i existeix per la societat, doncs, a la fi, és aquesta qui conforma les lleis.
En una democràcia com la nostra, ¿Pot la llei admetre que el “conjunt de la societat” perjudique l'individu com a sobirà de si mateix, de la seua llibertat? ¿Pot determinar que la voluntat d'aquest, en un moment donat, “s'impose” a la voluntat de la societat? Sent així, ¿Què entendria la llei per democràcia?
¿Serien, doncs, els trànsfugues polítics, veritable exemple d'exercici democràtic?
¿Serien aquestos individus, homes que (presumptament dirigits per empresaris capitalistes) condemnen, jutgen i sentencien per ells mateixos les actuacions, sobretot urbanístiques, d’un govern democràticament elegit i responsables directes de les mocions de censura, seríen dic, veritables herois de la democràcia?
Així doncs i en aquest cas, la llibertat individual d'aquestos subjectes pocavergonyes anomenats trànsfugues, procura que les “seues” raons inhibisquen la voluntat sociopolítica majoritària de la seua ciutadania, doncs, segons la justícia, les mocions de censura són “mecanismes democràtics” . I ahí els tenim… i remunerats, ¡Visca la democràcia!
