divendres, 8 de maig de 2009

EL QUE VEIG

















Sols veig pedres quan mire el vell pont,
bellesa i estima en tota flor…
lleugeresa i esguard dels colors.

Magnanimitat al blau del cel,
vida al blau de la mar…
mar i cel del camp i les muntanyes.

I veig en Tú, estimada,
l'ànima de totes les coses…
amor, sentit solemne de l'existència.

Sóc bonastruc del contemplar,
i ullprés d'aquest espectacle,
en l'últim bleix de la meua vida,
flectaré alçant la mirada per dir:

Sols veig l'aigua, ara que plou,
perquè no soc la gota que cau,
sinó l'aigua d'aquesta gota
que torna, humanament, a fondre’s
en aquest incommensurable pèlag
de temps, eternitat i vida.

Sols veig que sóc jo, i sóc aquí…
sols sé que no sé res.