dimecres, 6 d’abril de 2011

QUAN LES LLÀGRIMES PARLEN


















Va ser un instant d'esperança…



Aquella petita escletxa,
aquella llunyana espurna
en aquest negre túnel…
Necessitava creure, confiar.

Em va oferir un got d'aigua
i se'n va anar amb l'empassar,
l’esquena del seu món crea aquest meu desert...
origen i testimoni d'èxits aliens.

Si, aquella claror s’esvania
arrossegant-me l’ànima al desesper… altra vegada.

Aquell fil de llum no s’acostava,
s’allunyava amb les seves victòries, 
amb les nostres riqueses... explotades, aniquilades,
deixant-me la nit que visc a les palpentes,
amagant el sanglot de la vergonya humana.

Sols va ser un instant d'esperança.