En Pere Jacint Seny i Trellat, persona de gran calat humà, és llicenciat en Ciències Polítiques i en Ciències Econòmiques i Empresarials, ha segut eurodiputat vinculat a la política econòmica de la Unió. Enamorat de la ciutat de Dénia, passa tot el temps que pot en ella, afortunada circumstància per a agrair-li, a priori, la seua amabilitat per la deferència a acceptar i respondre les preguntes d'aquesta entrevista.
- Bona vesprada, Sr. Seny. Durant aquestos últims anys ha estat vostè recorrent mig món, sobretot visitant pobles que occident titlla de “subdesenrotllats”. ¿Quina impressió o judici li mereix aquesta experiència?
- Jo vaig a contestar-li amb paraules. Desgraciadament, molta d'aquella pobra gent que viu miserablement, li contestaria amb llàgrimes tota vegada que llurs paraules, encara que vives i esglaiadores, arriben inaudibles a l'orella de la nostra moderna societat perquè “algú” així ho estableix. D'eixe “algú” parlarem després.
Bé, sempre he considerat diversitat, equilibri i interdependència com una trinitat sagrada, inmanipulable, de la vida. L’ésser humà en forma part alhora que juga un paper determinant en la seua preservació per un motiu: posseïx consciència, intel•ligència, raonament... però quan aquest deixa d'estar implicat i compromès amb els ritmes naturals i biològics de la totalitat del planeta del qual forma part, llavors trenca i degrada la vida, la seua pròpia existència.
He vist morir xiquets famèlics en braç de les seues mares, assassinar habitants de pobles mil•lenaris per defensar les seues terres de la voràgine capitalista, he escoltat amb horror el testimoni de pares que han perdut els seus fills a causa de guerres preventives, he segut testimoni de moltes injustícies socials i mediambientals, i tot això m'ha vingut a confirmar que a l’ésser humà li ha segut arrancat el seu esperit.
- ¿Considera vostè l'abstracció de l'home de la naturalesa com actitud responsable dels mals del món?
- ¡Nosaltres mateixos som naturalesa! Moltes vegades, considerem a pobles que han viscut durant segles en harmonia amb el seu entorn natural, “retardats”, “incultes”, etc., simplement perquè la manera de vorer i entendre el món que dictamina la nostra civilització, no sols autoritza jutjar-ho així, sinó que els subjuga sota l'arrogància antropocèntrica i pretesament omniscient de la nostra particular cultura.
Tanmateix, ¡hi ha molt que aprendre d'aquelles cultures! encara que la realitat ens diu que estan desapareixent a desenes cada any.
¿Quina finalitat té l’ésser humà davant de la vida? ¿Quin sentit té el nostre treball diari?
Aquells pobles col•laboren amb la naturalesa, són feliços vivint en comunió amb tot el seu voltant. La seua saviesa, per exemple en farmacopea, és impressionant... però, tot està sent exterminat dia a dia. Açò ocorre per una raó: el poder dels diners, finalitat del nostre treball diari i centre de les nostres vides.
Ara bé, per donar-li “poder” als diners hi ha d'existir una “jerarquia” i una “estructura” que així ho procure: FMI, BM, OMC i una globalització amb regles i normes imposades per aquestos, han promulgat i promogut el dogma de l'estrall: “la naturalesa com a objecte d'explotació i negoci”
- Naturalesa, pobles, diversitat...
- ¡Perdone! Precisament el món és bell per la seua diversitat.
- Verdaderament. Com anava dient, naturalesa, pobles, cultures, diversitat, ecosistema, equilibri, harmonia, interconnexió... per acabar afirmant que l'actual sistema econòmic trenca amb tot, probablement siga l’eix de tot mal.
Entrem en l'apartat polític, en la gestió de la vida pública. ¿Què diria al seu respecte?
- Amb rigor: “L'actual sistema polític ja ha esgotat tota la seua credibilitat”. Les dades de contaminació, depredació, extermini... les dades de destrucció del planeta en matèria ecològica i humana són esgarrifoses: heus ací la justificació de la meua sentència.
“Competitivitat”, “creixement”, “expansió”, “productivitat”, “consum” i “riquesa”, són el nomenclàtor actual d'arengues polítiques que han assassinat tota ideologia en tant els seus polítics les complementen amb “modernitat”, “prosperitat”, “futur”, “qualitat de vida” i “bé comú”. ¡Mai es preocupen del present!
La condició ètica de la política queda reduïda al negoci empresarial del particular “motor” econòmic de cada territori, diguem-ne “la rajola”, per exemple, a tota la costa espanyola.
La política ha perdut la seua noció original i el polític la seua dimensió global i humana. Així, cada acció política no es basa en criteris socioeconòmics i mediambientals de sostenibilitat global, sinó particular, privada i capitalista.
La política s'ha convertit en una competició per conquerir i perpetuar-se en el poder. L'enveja i el protagonisme de qui creu ser polític, perjudica sense remei la praxi política… ¿per què ocorre açò? perquè s'ha comés una gran indecència: professionalitzar amb incentius i privilegis l'art del “servei a la societat”, evidentment, ja prostituït, i perdone per la paraula.
Mire, en aquesta era financera de la humanitat, cap polític pot governar en contra del sistema econòmic i capitalista. O serveix els interessos d'aquells que ho sustenten o serà eliminat de la vida política. És per esta raó que s’ha monetitzat tot àmbit.
Fixes: el socialisme, fins fa unes dècades garant i defensor de la gratuïtat en les polítiques socials, avui adverteix que no li és possible pagar aquestos serveis al preu del mercat capitalista. Per això es privatitzen sectors fins fa poc impensables com la sanitat i l'educació... ¡escolte! a Bèlgica ja hi ha quatre càtedres d'Universitat amb nom de multinacionals, aquestes s'han convertit en escoles superiors al servei del capital, sí, parlem del Tractat de Bolonya... bé, venia a dir que les empreses privades s'estan fent càrrec de la gestió en aquestos sectors, d'altra banda, fonts extraordinàries de divises pel mercat del capital.
Políticament parlant, podem afirmar que avui qualsevol estat del món pot governar, però no ostentar el poder. No mana a la seua pròpia casa. Mana el mercat, no la societat. D'açò ja es fa ressò l'article 1.3 del tractat constitucional de la UE, el qual ve a dir que “la competència serà lliure i no falsejada”, o siga, l'estat no ha d’intervenir en qüestions d'aquesta índole.
Com podem observar, els polítics i la política sembla que han d'estar al servei del sistema econòmic capitalista i “a tergo” de la ciutadania.
- En tals circumstàncies, ¿com valora vostè la democràcia?
- ¡Aquesta pregunta fa olor a impostura! Democràcia és l'art de regir el poder per l'autoritat, el problema radica en que dita “autoritat” ve donada pel sistema capitalista i no pel poble, el qual, advertit d'això, també se cerciora que no té mitjans per a recuperar eixe poder.
La tecnocràcia, el braç armat del capitalisme, ha substituït la democràcia conquerint l'esperit humà, del qual parlàvem abans.
¿Què sabem, la gran majoria de ciutadans, d'energia nuclear, centrals tèrmiques, dessaladores, perforacions petrolíferes, etc.? ¿Com podem donar el nostre vot responsable cap aquestes infraestructures sense tindre coneixement del possible risc sobre el medi ambient o els ecosistemes? Cada quatre anys introduïm una papereta dintre una urna, des d'aquest mateix instant, el poble perd la seua veu i el seu poder fins els propers quatre anys.
¿S'ha preguntat als ciutadans sobre la instal•lació dels milers de pous petrolífers que perforen l'oceà? ¿S'ha preguntat a la ciutadania sobre les proves nuclears també en els oceans? ¿Sobre l'ocupació de milions d'hectàrees per a transgènics? ¿Sobre la violació dels ritmes naturals en benefici d’infraestructures pel negoci multinacional? Les catàstrofes naturals i humanes que provoquen ¿són democràtiques?... no sé, però el que sí que és democràtic és la multa que t'imposen si et veuen agafar una branca de romer a un parc natural, o pixant a la muntanya, o tallant un pi de la teua propietat perquè les seues arrels estan destrossant-te ta casa.
D'altra banda, si en una ciutat turística qualsevol holding de la rajola vol construir 18.000 vivendes, les construirà encara que la seua ciutadania haja elegit democràticament un govern disposat a evitar que el formigó siga el motor econòmic preferent.
El poder dels diners “compra” al polític pocavergonya, i la llei, presumptament al servei del sistema, protegeix l'operació en totes les seues nefandes opcions. A l'estat espanyol, per exemple, les mocions de censura, que són un descrèdit democràtic de primer orde, es basen en imputacions que moltes vegades atempten contra l'honorabilitat, l'honradesa i honestedat de polítics íntegres que no estan disposats a servir altres interessos que els de la seua ciutadania. Amb aquest tipus de pillatge “legal”, s'usurpa la voluntat democràtica del ciutadà a fi de vorer realitzades les necessitats comercials d'empresaris que presumptament han finançat partits polítics i altres menesters, a més de patrocinar mitjans de comunicació que serviran per glorificar als seus presumptes delinqüents democràtics.
El dany moral i psíquic que puguen sofrir els imputats importa poc; l'oprobi a la democràcia, la desídia i el desvergonyiment que representa el nul respecte cap al vot democràtic del ciutadà en tant la justícia exerceix la dilació en la resolució d'eixos judicis, és indiferent... ¡ja es resoldran quan els empresaris capitalistes s'hagen eixit amb la seua! Açò és el que qualsevol ciutadà “raonable” pot sospitar.
¡Això sí! Si vostè, en vespres d'eleccions, rep una notificació per presidir una mesa electoral i no acudeix, la sanció no li la lleva ningú: açò mateix li ha ocorregut al ciutadà Marc Belzunces, la fiscalia l'imputa un delicte electoral per no presentar-se com a suplent en una mesa electoral les darreres eleccions, es demana per a ell 22 dies de presó, 3300€ de multa, 2 anys d'inhabilitació per a càrrecs públics i pagar les despeses del procés... ¡Cal col•laborar en nom del sagrat vot de la ciutadania!
Aquesta és la democràcia del segle XXI, que pareix coures en els despatxos d'empresaris del capital. Una vergonya.
- Parlem de terrorisme
- ¡Perdone! Ja hem parlat: més de 30.000 xiquets moren de fam cada dia, altres 250 milions d'ells treballen diàriament, molts en règim d’esclavitud, per poder mantenir l'estatu quo dels mercats del capital; l'extermini de pobles indígenes; les guerres preventives; la degradació d'ecosistemes... he segut testimoni de tot això.
- Llavors, parlem de terroristes. Per vostè, ¿qui són els verdaders artífexs del terrorisme?
- Abans de dir res, declare solemnement aquest axioma: “Cap causa en el món mereix una gota de sang”.
Quan se li va preguntar a Madeleine Albright si havia merescut la pena el mig milió de xiquets morts a Iraq, aquesta va dir: “sí, creiem que val la pena”.
¡No hi ha llei per a aquells que la promulguen!
Ni l'ONU, ni la Declaració dels Drets Humans, ni les seues resolucions poden exercir tan sols una mínima pressió sobre qui s'autoproclama garant de la pau i l'orde mundial; sobre qui posseeix la major i més mortífera indústria armamentística del món; sobre qui constitueixen els pilars d'aquesta estructura bèl•lica que gasta 2.500 milions de dòlars diàriament... els exèrcits i les guerres mai aconsegueixen la pau, ¡mai! sols la victòria. Per aquesta raó, la democràcia és incompatible amb l'exèrcit.
Enviar exèrcits en missió de pau i donar-li el premi Nobel de la pau a qui està sembrant el món de bases militars, és símptoma d'un mateix diagnòstic: l'alienació humana, a través de la qual es va expressar Madeleine Albright, o recentment Obama, declarant que “és precipitat condemnar Israel” respecte el seu bàrbar atac contra la flota humanitària en la que van morir innocents.
Aquesta mateixa alienació és la que fomenta les guerres preventives o la proliferació d'armament nuclear, amb el qual arsenal mundial a dia d’avui es podrien repetir 130.000 Hiroshimes.
¿El tractat de no proliferació nuclear? doncs, mire vostè, en la mateixa línia que l'ONU i la Declaració de Drets Humans.
¡Seguretat nacional! ¡Terrorisme internacional! escoltem constantment dir als líders del poder a través dels “mass-media” al seu servei, de tal manera que terrorista és aquell que mata a una, cent o cinc-centes persones amb una bomba per motius polítics, religiosos, etc.
No obstant, la fabricació d'armament, la seua comercialització o les guerres preventives que maten centenars de milers d'homes, dones i xiquets innocents, està justificat en nom de la pau, la seguretat, la democràcia i, per descomptat, no són actes terroristes... i que a ningú se li ocórrega llançar-li una sabatada a qui fomenta i executa aquest tipus de guerres pro-benefici empresarial, doncs serà jutjat i condemnat per atemptar contra l'orde i l'autoritat.
Crec que queda ben clar qui són més terroristes que els terroristes, no obstant, el sistema els protegeix perquè el sistema… ¡són ells mateixos!
- Per acabar, ¿com eixir d'aquesta crisi? ¿quina solució veu vostè a aquest món estructuralment injust i mediambientalment depravat?
- La solució no la té Zapatero, ni Berlusconi, ni Merkel, ni Sarkozi, ni Obama, ni cap líder polític. Tampoc passa per nous partits polítics de perfil anti-capitalista i anti-globalització, simplement perquè necessiten finançar-se: televisió, premsa, radio, campanyes, desplaçaments... és imperatiu fer arribar el seu “missatge” a la ciutadania, i per a això es necessita diners i infraestructures, però aquest menester resta en mans del capitalisme i... ¡ja se sap el que ocorre després!
Estem vivint el final d'una època, on les empreses transnacionals privades controlen més de la meitat del producte interior brut mundial; on la ciència i la tècnica està al servei del sistema, del mercat, i no de l’ésser humà.
El planeta està evidenciant les seues limitacions, està donant resposta a la nostra actitud, però açò sols ho percep qui observa, reflexiona i medita; qui “habita” de veritat aquest món; qui “beu” de la contemplació i el silenci omplint amb això el seu esperit i la seua ment de saviesa.
El missatge és taxatiu: el món necessita una transformació urgent i radical, res de reformes. Una transformació revolucionària, no política, sinó de l'esperit humà. La solució pasa per la persona, l'individu... certament, es fa molt difícil.
Per poder canviar la nostra manera de vorer i entendre el món, cal adonar-nos, necessàriament, que formem part d'un tot; adonar-nos del sacrifici personal que significaria privar-nos de certes comoditats que atempten contra el medi ambient; adonar-nos que només a través del diàleg respectuós amb tots i cada u dels pobles i cultures del món podrem superar situacions; adonar-nos que la “raó” resideix en la diversitat, que el ser humà no és l'únic ens que posseïx consciència, sinó que el planeta, l'univers, també la té, és més, ¡som nosaltres qui participem d'ella!
Però, la realitat és una altra: mire, el G-20, G-7 i ara a Sitges: es reuneixen els més poderosos del món per a dissenyar l'agenda econòmica que governarà el món, ¡açò és una iniquitat! Mentre la unicitat i l'unilateralisme del poder capitalista seguisca deixant sense veu la immensa majoria de pobles i cultures del planeta, no hi haurà salvació... ¡no la hi pot haver!
- ¿Què fer, doncs?
- Homes i dones del món som el motor del sistema econòmic... ¡cal parar! ¡deixar de treballar! Almenys fins aconseguir posar sobre la mesa política mundial la realitat que estem vivint i obtenir compromisos reals que s'encaminen cap a la transformació. ¿Temerari? ¿Imprudent?
Mire, si no es prenen mesures radicals, la transformació o nova era de la humanitat arribarà per imperatiu de la consciència del planeta, precisament a través de la naturalesa… ¡pura justícia! Potser ja haja començat.
