No he pogut
aturar el temps, iaio.
Esta generació
absent d’esperit
ha occit un
lloc ja buit de paisatge i de vida.
No hi ha
moment, instant, pel retrobament.
Des de l’espai
on es feia eterna
aquella
experiència d’atàvic llegat,
el que ahir
foren llàgrimes d’hilaritat
hui en són de
ràbia i desesper.
Desarrelat pel
progrés, despullat de plenitud,
sóc hoste
d’una recança constant
que viu la nit
d’un meu poble
atropat de
proxenetes que tot prostitueixen,
el port, la
muntanya, el camp, les platges... el poble.
Els oficis,
les tradicions, les festes, els costums,
tot ha estat
instrumentalitzat, desvirtuat,
en nom d’una
cosa anomenada turisme...
fins el sagrat
àpat dels teus dies és mercantilitzat,
tot ha estat
consumat pel negoci d’eixos desangelats.
No he pogut
aturar el temps, avi,
aquí fina tot
vostre desig... que ja no és nostre...
ni ho serà
dels nostres fills.
