diumenge, 18 de juliol de 2010

DÉNIA I JO

No he pogut aturar el temps, iaio.
Esta generació absent d’esperit
ha occit un lloc ja buit de paisatge i de vida.
No hi ha moment, instant, pel retrobament.

Des de l’espai on es feia eterna
aquella experiència d’atàvic llegat,
el que ahir foren llàgrimes d’hilaritat
hui en són de ràbia i desesper.

Desarrelat pel progrés, despullat de plenitud,
sóc hoste d’una recança constant
que viu la nit d’un meu poble
atropat de proxenetes que tot prostitueixen,
el port, la muntanya, el camp, les platges... el poble.

Els oficis, les tradicions, les festes, els costums,
tot ha estat instrumentalitzat, desvirtuat,
en nom d’una cosa anomenada turisme...
fins el sagrat àpat dels teus dies és mercantilitzat,
tot ha estat consumat pel negoci d’eixos desangelats.

No he pogut aturar el temps, avi,
aquí fina tot vostre desig... que ja no és nostre...

ni ho serà dels nostres fills.