Aegus, Ariston,
Charíades, Elio Vero, Nereus, el gran Apicius, Euthymos, Pythiyllus... Vatel,
Anthelme Brillat, Antoine de Ceréne... Ferràn Adrià... des de la Grècia i la
Roma antigues fins hui, inventors i especialistes d’utensilis culinaris,
experts en rostits, cuina d’evaporació, guisats, cocció, caldos, llibres de
cuina, farma-cuina, etc., el món de la cuina professional, la “haute cuisine”,
ha estat representada quasi exclussivament per “chefs”, o siga, homes.
I dic jo, “la
cuina”, que és femení, discrimina el seu propi gènere? Cóm és possible que la
dona, amb instint innat alimentari i durant segles cremant-se als foguers de
les llars, no puje al pòdium dels “chefs”?
Ah!, Això si, hi
ha premis “a la millor cuinera del món” (elles no són “chef”, són “cuineres”) o
alguna que atra “estrella michelín”: la cuina “amb toc femení” (com si els
plats portaren un “chip” que digués: este plat la cuinat una dona). Voleu
dir-me que no hi ha cuineres amb gran potencial per triomfar? Per suposat que
si.
No és qüestió
d’entrar en polèmiques “d’egos masculins o femenins”, de “masclisme o
feminisme”, de sensibilitats, equilibris o empaties, no! És qüestió d’equitat,
de reconeixement, d’estima... de canviar la nostra percepció de món (sempre ho
dic: allò no és l’entorn, no és la naturalesa... jo sóc entorn! sóc
naturalesa!)
La cuina és un
art, i el plat cuinat el jutja el paladar, doncs “chef” o cuinera, què més li
dona a l’art? L’art no te sexe! Home i dona en són “u” en aquest entorn gastronòmic...
i en la vida mateixa.
