divendres, 9 de desembre de 2016

I EL FEMENÍ DE “CHEF”?


Aegus, Ariston, Charíades, Elio Vero, Nereus, el gran Apicius, Euthymos, Pythiyllus... Vatel, Anthelme Brillat, Antoine de Ceréne... Ferràn Adrià... des de la Grècia i la Roma antigues fins hui, inventors i especialistes d’utensilis culinaris, experts en rostits, cuina d’evaporació, guisats, cocció, caldos, llibres de cuina, farma-cuina, etc., el món de la cuina professional, la “haute cuisine”, ha estat representada quasi exclussivament per “chefs”, o siga, homes.

I dic jo, “la cuina”, que és femení, discrimina el seu propi gènere? Cóm és possible que la dona, amb instint innat alimentari i durant segles cremant-se als foguers de les llars, no puje al pòdium dels “chefs”?
Ah!, Això si, hi ha premis “a la millor cuinera del món” (elles no són “chef”, són “cuineres”) o alguna que atra “estrella michelín”: la cuina “amb toc femení” (com si els plats portaren un “chip” que digués: este plat la cuinat una dona). Voleu dir-me que no hi ha cuineres amb gran potencial per triomfar? Per suposat que si.

No és qüestió d’entrar en polèmiques “d’egos masculins o femenins”, de “masclisme o feminisme”, de sensibilitats, equilibris o empaties, no! És qüestió d’equitat, de reconeixement, d’estima... de canviar la nostra percepció de món (sempre ho dic: allò no és l’entorn, no és la naturalesa... jo sóc entorn! sóc naturalesa!)


La cuina és un art, i el plat cuinat el jutja el paladar, doncs “chef” o cuinera, què més li dona a l’art? L’art no te sexe! Home i dona en són “u” en aquest entorn gastronòmic... i en la vida mateixa.