No
han assassinat ningú, ni s’han apropiat de bens aliens; de cap manera
aprofitaren les institucions per cobrar comissions ni furtar milers de milions
d’euros públics dormint en paradisos fiscals; tampoc atracat cap banc ni
agredir cap persona; encara menys traficar amb droga, ni tan sols blasfemar
contra ningú... res de tot açò!
El
seu delicte, en rigor, ha sigut la praxi d’estimar i dignificar la pròpia
cultura.
«Hem
sigut cridats a la llibertat, i la llibertat no tolera lleis». És el missatge
de Jesús el Natzarè, que acabà crucificat «en nom de la llei».
Estimats
companys:
Res és
possible sense la col·lectivitat, sense la comunitat, sense la veu d’un poble,
doncs, a la fi, en aquesta majoria radica la força i el manament. No sou
vosaltres sinó els altres, o siga, l’altra part del vostre ésser, qui
possibilita els anhels de drets i llibertats que reclama aquesta Consciència
Cultural Viva.
Qui
te raó? On és la veritat? Tanmateix, aquestes qüestions pertanyen o resideixen
en la diversitat. Però, «ells» no volen entendre. El mateix que segles de
patriarcat encara hostatgen subconscients masclistes provocant violència de
gènere, també segles de colonització no han esborrat l’empenta de domini
mono-cultural i uniforme.
Llavors
havien de sotmetre’s a la cultura, costums i lleis humanes i divines de
l’imperi, eren «obligats a estimar» baix pena d’execució immediata.
Hui,
al segle XXI, moltes nacions del món exigeixen l’autodeterminació, pretensió
perillosa davant la «indissolubilitat» d’uns estats que, en posició de domini,
no admeten cap diàleg fora del seu «particular camp conceptual polític».
Qui
persisteix és acusat de sedició i empresonat en nom d’aquesta llei singular que
gravita dintre aquest camp conceptual de veritat unipolar.
Perquè,
si admetem que les cultures o nacions són diferents i úniques, sobiranes en si
mateix; que no hi pot haver una única realitat o veritat; que solament per la
diversitat és constituït el món que vivim; que som conscients en reconèixer les
incompatibilitats culturals i les seues diferències de vegades insalvables...
som conscients? Podem admetre-ho? Sabríem conviure units en la diversitat? En
el respecte i admiració mutus? En el diàleg intercultural? En els drets
inalienables? En la solidaritat entre cultures?
Ah!
Som on som! Estimats Jordis. Ens volen a la seua caverna, amarrats, mirant les
ombres que projecta el foc d'aquella justícia davant els nostres nassos com
única realitat. Ombres d’una societat ancorada en el passat, rància, prosaica,
farcida de polítics trompellots i peleles jurisperits, mediàticament engolada
amb l’enverinament de les masses... Nosaltres no som d’eixe món!
Som
cultura entre cultures, realitat entre realitats, raó entre raons, mite entre
mites i, simplement, volem ser poble entre pobles amb drets i llibertats,
conviure en pau i concòrdia, en actituds interculturals amb la resta de pobles
del món, què hi ha de dolent en tot açò?
Si!
es trenca la «unitat», però una unitat (autoritària) no pot estimar ni fer-se
estimar.
Nosaltres
som fills “d’una mare” anomenada cultura, connectats a la diversitat... volem
estimar i ser estimats! Però no ens deixen eixir de la «unitat» sota el pes de
la seua justícia.
Companys,
haveu estat empresonats per la veritat absoluta d’un nivell arcaic de maneres
d’entendre el món que considera els desitjos
d’independència com una ferida a «l’estat», un atemptat a la «seua
unitat», una traïció a la «seua pàtria». Com poden les cultures i els seus
drets agredir d’aquesta manera? La «veritat» també s’inventa quan l’ambició de
domini és més ardent que qualsevol altra passió.
Caldrà,
doncs, ser dignes com ho sou; tenir paciència o tolerància com teniu;
perseverar en aquesta estima que abraça arrels i expressió d’identitat, com us
és innat, perquè, en aquest escrit ha mancat una paraula transcendental que
sosté tota aquesta apologia dels drets dels pobles, la qual no puc ofendre,
humiliar, en tant sigueu en presó.
La
llibertat, inherent a la Vida, és allò que dona autoritat a aquesta paraula:
DEMOCRÀCIA.
La
vostra llibertat serà la nostra.