Encara
no sent important, hui tot és urgent i ràpid en aquesta carrera desesperada cap
a l’absurd d’una meta situada a la línia de fuga d’un futur que mai no arriba. Ens deixem l’ànima en algun indret del camí
incitats per la propaganda política de progrés, de creixement indefinit i
prosperitat... esdevenint esclaus del món modern.
Immediatesa
en les transaccions econòmiques, expansió de les mercaderies, robotització de
la producció, individus que es creuen
déus i ens diuen el que hem de fer per poder gaudir de “les seues democràcies”:
parlar una sola llengua: la dels mercats; professar una sola religió: la dels
mercats; respectar una sola llei: la dels mercats; acomplir amb els nostres
deures: servir els interessos dels mercats... consumint, contaminant, destruint
. Així, el progrés (fora de l’humà), consisteix en la mercantilització i
monetització de tot àmbit, de la vida mateixa.
No
hi ha productivitat sense explotació, ni competitivitat sense guerres, ni
consum sense producte, ni producte sense compres, ni compres febrils sense
anuncis, no hi ha ni felicitat ni vida sense capitalisme. És la roda
democràtica que trepitja la majoria pobra.
Sí,
una ornamentada roda occidental de declaració de drets humans gira indolent trepitjant
els miserables, els desnonats, ofegant el crit de desesperació humana.
Oïts
sords de lamentació, ulls cecs de realitat, mans assassines de sentiment i d’estima,
éssers denigrats per la política econòmica, amargats per la heretada felicitat
del deute domèstic, esclaus d’una llibertat infestada de mesures de seguretat per
defensar-se dels monstres terroristes assignats pel sistema: governants que
implementen prioritàries polítiques socials de lluita contra la pobresa així
com el control dels seus propis recursos econòmics. També líders i activistes
socials de pobles originaris que són assassinats diàriament en nom de les
multinacionals, silenciats per la rastrera, infame i repugnant premsa del
capital.
El
món ja és en mans de les corporacions administrativa, política i judicialment.
Licantrops malalts de ràbia capitalista claven les seues dents, els seus
ullals, al coll d’aquells que no volen ser conduits al corral, a eixa cleda
global farcida de borregos de dos potes que mengen tota herba que els tiren
ignorant les conseqüències.
L’esgotament
dels recursos naturals crida a la porta d’aquell “toilette” mentre els seus
borregos caguen feliços merda de democràcia, merda de llibertat i merda de qualitat de vida i estat de benestar,
empudegant i asfixiant tres quartes parts d’una humanitat oblidada.
Ara
mateix, uns quants d’eixos homes-llop, es maten entre ells pel control dels
recursos, pel control del món. Blinden els seus interessos econòmics mitjançant
normatives i lleis que xafiguen impunement pobles i drets humans... Ah!
Polítics, fills de Satanàs, que entreu per les portes giratòries al club del
capital! Abans heu traït la vostra societat servint apassionadament els
desitjos d’aquests indesitjables exercint de ca Cèrbers als parlaments del món,
deixant entrar els seus “lobbies” i impedint portar a terme polítiques de
justícia social.
Les
democràcies perden la seua essència.
Som
a fosques. Els exèrcits capitalistes disparen contra tot far, contra tota llum
que puga orientar i guiar consciències cap a la integritat de valors humans. Ells
tenen tot poder, tota autoritat, és difícil mantenir encesa una
mínima espurna didàctica de responsabilitat social davant els drets de pobles,
les cultures i la naturalesa. És tràgic no poder exercir una política
d’obertura i elevació de ments que porte a un canvi de visió de món en les
persones... tràgic.
Aquesta
lluita de partits conqueridors de poder en nom del capitalisme, capitanejada
per ganduls, incompetents i corruptes, enfronta la societat, arruïna la vida de
l’ésser, contamina i extermina tot àmbit alhora que finança cimeres contra el
canvi climàtic.
Què
podem esperar, doncs, d’aquest “predi-mundi” estèril on pasturen borregos
tecnològics aïllats de la persona i el món?
Despullats
de sentiment, negligit l’esperit, sols regeix el cos, la imatge, la façana,
l’individu concupiscent: és l’axioma d’aquesta civilització financera de la
humanitat, potser l’última.
Tot
tenia un límit, el planeta també: l’ésser
humà s’allunyà de l’humà.