diumenge, 12 d’abril del 2020

LA FORÇA DE L'ODI



“Els voltors esperen pacients la tragèdia per alimentar-se i créixer, per això són carronyers, el mateix fan aquells que ataquen amb foc a discreció a un govern, siga el que siga, que ha de prendre decisions urgents davant una situació d’emergència sense precedents en democràcia”
Les persones, moltes vegades ens equivoquem. Anem amb les nostres conviccions pensant que són les millors i volem que aquestes visquen i obren.
En democràcia, grups majoritaris d’una particular ideologia poden governar un país, però hi ha una altra porció de ciutadania contraria a aquestes idees que ha de saber conviure baix dit govern.
D’altra banda, en una guerra mai s’aconsegueix la pau, sols la victòria, doncs els vençuts hauran de saber conviure sotmesos a la llei del conqueridor mentre busquen camins que els allibere d’allò que ofega la seua llibertat.
En democràcia “la majoria mana”. En una guerra “el més fort” guanya. Són dos grans injustícies, però aquest és un tema que transvasa aquest article, la qual qüestió es centraria en el diàleg de respecte en la diversitat i de solidaritat, entre altres.

Què passa quan la persona no ha estat “cultivada” en principis d’igualtat i de solidaritat? De raó en la diversitat i tolerància? D’amor per la vida, de pluralitat i d’interculturalitat?
Deixant a banda els ideals polítics i tenint clar que la persona mai no és “esclava” d’una ideologia pròpia (exceptuant integristes o fanàtics), parlarem des d’un àmbit humà destinat a “ments obertes”.
És trist vorer, en aquests temps de tragèdia, de drama humà, com hi ha polítics que es dediquen a acusar al govern de la mort de milers de persones amb  “llurs decisions letals”. És miserable, abjecte.
Però no s’aturen aquí, sinó promouen campanyes a les xarxes socials destinades a aquest fi amb noticies tergiversades, manipulades, maquillades, interessades. Autèntiques aberracions pròpies d’estratègies demoníaques que, lliurades a eixa part de societat que “no pensa”,  ments manipulades i susceptibles a la incitació de la propaganda i els anuncis, sucumbeixen als seus propòsits. Quins propòsits? Fer dimitir el govern en ple? És aquesta la vacuna que acabarà amb el virus? No! Mai no es fiquen al lloc de l’altre! Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra! Cóm és possible que s’arribe a aquest extrem tan pervers i inhumà? Quant pitjor millor? Fins i tot en aquestes circumstàncies? És diabòlic! És l’odi.
Una mala paraula fereix més que una espasa, i això està passant, però en compte de paraula és miasma que s’escampa enverinant tot àmbit.
Cal elevar-se per transcendir tot aquest despropòsit, cal ser humà i no tornar 
verí per verí; cal ser humà per saber beure aquesta nociva poció i saber, també, expulsar-la del nostre cos, evacuar-la.
Si no som capaços, davant aquest moment tan dolorós, d’arribar a la intersecció de camins per donar-nos la mà, és que no som dignes d’anomenar-nos “persones”.
Si no som capaços d’aturar aquesta força de l’odi, no sols continuarem analfabets de la història, sinó també humiliarem la memòria de “totes” les seues víctimes.
Si no som capaços d’obrir la nostra ment i advertir que aquesta pandèmia és un primer avís per canviar la nostra manera “d’habitar el món”, d’una oportunitat de transformar urgentment la nostra relació amb la naturalesa i el món, aleshores “el sistema” i les seues grans corporacions hauran consolidat el control total i absolut sobre tots i cadascú de nosaltres, abocant-nos a un futur de destrucció.