“Els voltors esperen pacients la tragèdia per
alimentar-se i créixer, per això són carronyers, el mateix fan aquells que
ataquen amb foc a discreció a un govern, siga el que siga, que ha de prendre decisions
urgents davant una situació d’emergència sense precedents en democràcia”
Les persones, moltes vegades ens equivoquem. Anem
amb les nostres conviccions pensant que són les millors i volem que aquestes
visquen i obren.
En democràcia, grups majoritaris d’una particular
ideologia poden governar un país, però hi ha una altra porció de ciutadania
contraria a aquestes idees que ha de saber conviure baix dit govern.
D’altra banda, en una guerra mai s’aconsegueix la
pau, sols la victòria, doncs els vençuts hauran de saber conviure sotmesos a la
llei del conqueridor mentre busquen camins que els allibere d’allò que ofega la
seua llibertat.
En democràcia “la majoria mana”. En una guerra “el
més fort” guanya. Són dos grans injustícies, però aquest és un tema que
transvasa aquest article, la qual qüestió es centraria en el diàleg de respecte
en la diversitat i de solidaritat, entre altres.
Què passa quan la persona no ha estat “cultivada” en
principis d’igualtat i de solidaritat? De raó en la diversitat i tolerància?
D’amor per la vida, de pluralitat i d’interculturalitat?
Deixant a banda els ideals polítics i tenint clar
que la persona mai no és “esclava” d’una ideologia pròpia (exceptuant
integristes o fanàtics), parlarem des d’un àmbit humà destinat a “ments
obertes”.
És trist vorer, en aquests temps de tragèdia, de
drama humà, com hi ha polítics que es dediquen a acusar al govern de la mort de
milers de persones amb “llurs decisions
letals”. És miserable, abjecte.
Però no s’aturen aquí, sinó promouen campanyes a les
xarxes socials destinades a aquest fi amb noticies tergiversades, manipulades,
maquillades, interessades. Autèntiques aberracions pròpies d’estratègies
demoníaques que, lliurades a eixa part de societat que “no pensa”, ments manipulades i susceptibles a la
incitació de la propaganda i els anuncis, sucumbeixen als seus propòsits. Quins
propòsits? Fer dimitir el govern en ple? És aquesta la vacuna que acabarà amb
el virus? No! Mai no es fiquen al lloc de l’altre! Qui estiga lliure de pecat
que tire la primera pedra! Cóm és possible que s’arribe a aquest extrem tan
pervers i inhumà? Quant pitjor millor? Fins i tot en aquestes circumstàncies?
És diabòlic! És l’odi.
Una mala paraula fereix més que una espasa, i això
està passant, però en compte de paraula és miasma que s’escampa enverinant tot
àmbit.
Cal elevar-se per
transcendir tot aquest despropòsit, cal ser humà i no tornar
verí per verí; cal ser humà per saber beure aquesta
nociva poció i saber, també, expulsar-la del nostre cos, evacuar-la.
Si no som capaços, davant aquest moment tan dolorós,
d’arribar a la intersecció de camins per donar-nos la mà, és que no som dignes
d’anomenar-nos “persones”.
Si no som capaços d’aturar aquesta força de l’odi,
no sols continuarem analfabets de la història, sinó també humiliarem la memòria
de “totes” les seues víctimes.
Si no som capaços d’obrir la nostra ment i advertir
que aquesta pandèmia és un primer avís per canviar la nostra manera “d’habitar
el món”, d’una oportunitat de transformar urgentment la nostra relació amb la
naturalesa i el món, aleshores “el sistema” i les seues grans corporacions
hauran consolidat el control total i absolut sobre tots i cadascú de nosaltres,
abocant-nos a un futur de destrucció.