divendres, 31 de juliol de 2020

COM UNA LIBÉLULA



Vaig aturar el temps sense adonar-me'n.

El teu record és pau,
però també un meu desesper.

El teu record és llum,
però també la nit del meus dies.

El teu record és primavera
d'una flor que mai no he recollit.

I així passen els dies
d'uns anys sense temps, perquè...
jo sóc temps! 

I el vaig aturar aquell dia
que el cor va mirar, va parlar,
va copejar i em va enrampar.

Així que, ja poden passar anys...
cinquanta, cent...
res no podrà marcir
l,eternitat d'un temps 
que sempre restarà jovent, sempre!

Com una libélula, aturat, solitari,
en pensament profund...

Sóc nàufrag a l'oceà d'un món
que mai no he viscut. Per què?
No ho sé... o sí.

I m'ofegare sense remei 
portat pel vent 
de la meua pròpia inseguretat,
vetusta i penitent,
perseguit per la il·lusió perduda
d'una imatge sempre jove,
sempre present, sempre viva.

Sí! Allò que transcendeix la mort
és immortal, 
allò que mai no canvia enmig
del canvi és sagrat.

Perquè l'amor és incommensurable.

Com una libélula, aturat, solitari,
en pensament profund...



Cap comentari: