"Cosa santa es mi bandera, que es la bandera de España, y por defenderla diera, con tesón y con gran saña, la vida que Dios me diera y la sangre de mi entraña, sin que jamás consintiera la ultrajara mano extraña".
Aquesta era una poesia que abundava llavors en els llibres de text de E.G.B. del règim franquista (salvaguarda encara vigent en molts països i credo de certes persones). Puc arribar a entendre el respecte que aleshores es rendia a la bandera, entenc també el respecte que a hores d'ara continua rebent, però, a mi, degut a les meues fortes conviccions, no m'enlaira l'ànima ni m'entusiasma el sentiment posar l'ull a tal bandera o parar l'orella a quelcom himne, i soc hoste d'un trist sentiment que m'invadix al vorer les reverències i els honors desmesurats que se li fan a eixes teles de colors, cerimònies que em semblen tan absurdes com els himnes plens de patriotisme que semblen insuflar “honor i glòria” als cors dels presents.
Res de tot allò que vaja més enllà deI simbolisme o l'expressió d'una identitat cultural respectuosa i tolerant m'emociona extraordinàriament. I és que, quan observes les coses des d'un altre plànol de la vida, te n'adones de moltes injustícies vingudes per absurdes conviccions que no es poden sostenir davant una realitat que, desgraciadament, esdevenim en la nostra pròpia sentència, doncs, nosaltres, dispensadors del mal i del bé, de vegades no som conscients d'actes que per naturalesa estan equivocats i tanmateix els creguem encertats i justos, quanta ignorància!
Com ignorants són tots aquells que per les banderes i els himnes s'omplin d'orgull i d'ira portats per una pàtria que els obliga a defensar-se d'un fantasma anomenat "enemic" i creat per eixe odi i discòrdia de l'incivisme i la incultura que porta a les guerres, les quals mai són causes justificades davant la vida encara que llurs governs no ho creguen així.
La història està plena de mortaldats acompanyades d'himnes i banderes, d'humans que han mort per defensar la pàtria en un món ple de pàtries, per defensar la llibertat, la pau, la fraternitat i la igualtat quan tots aquestos principis son patrimoni de la nostra raó d'ésser, patrimoni de la pròpia vida, sent conscients que sense aquestes atribucions la nostra convivència seria nefasta. Tanmateix, som les persones les que creem models de llibertat, de pau, de democràcia, de classes socials, de doctrines ideològiques i d'estats “sobirans” representats per preponderants banderes, les que provoquem a sovint la humiliació dels valors de la vida, i és aquesta actitud la que porta als odis i a les guerres que converteixen els humans en bèsties salvatges incapaços de raonar: sols veuen una bandera, un himne i una pàtria per la qual lluiten, maten i moren sense més, en va.
Tot acte bàrbar és inhumà. Què trist que les guerres argumenten la història de la humanitat i que certs comportaments bèl.lics hagen sigut exemple de virtuts humanes!
La meua dignitat com a humà va més enllà de les banderes i dels himnes, a mi sols em representa la vida, la meua pàtria és un tros de terra, un xicotet tros de cultura d'aquest món, tinc per penó la fulla de l'arbre de la saviesa i per himne el cant a la llibertat dels ocells, i amb aquestes consideracions visc la causa per la qual sóc ací: quan el meu Déu em diga prou, hauré donat la meua estima i la meua vida per tot allò que per sublimitat existencial ha valgut la pena i que continuarà perdurant gràcies a gent com tu (si m'ho permet's), i com jo.
