EL QUE VEIG

Sols veig pedres 

quan mire el vell pont...

veig bellesa i estima en tota flor,
lleugeresa i esguard 

dels seus colors.

Magnanimitat al blau del cel,
vida al blau de la mar,
mar i cel al camp i les muntanyes.

I veig en Tú, estimada Natura,
l'ànima de totes les coses…
amor, sentit solemne de l'existència.

Sóc bonastruc del contemplar,
i ullprés d'aquest espectacle,
a l'últim bleix de la meua vida,
flectaré alçant la mirada per dir:

No sols veig pluja 

hui que plou per última vegada,
perquè no soc la gota que caurà,
sinó l'aigua d'aquesta gota
que tornarà, humanament, a fondre’s
en aquest incommensurable pèlag
de temps, eternitat i vida.

Només sé que no sé res

ni sóc res 

sense pertànyer 

a aquesta totalitat.

L'essència del vell pont

són les pedres, 

vorer sols el pont...

Paga la pena viure equivocat?