Assegut a la cadira, absort davant la flama bellugadissa d’aquesta vella xemeneia... sóc hereu d’un ahir en aquest foc sagrat estatge de meus avantpassats.
Temple cultural, recer de la llar... la meva família, intimitat, fe, alegria, pau... silenci... en temps preterits del pensament apareix aquest present d’encanudit pastor, un meu avi perdut pels segles encetant l'àpat en la nit de Nadal: gall i primícies dels cereals... pa, coques... mengem tot junts a taula.
Davant la foguera d’aquella esglesiola, a la missa del gall desperta el meu somni... matinada, a trencar d’alba miro la xemeneia... del tió queda una brasa, petita... miro al darrere, no hi ha ombra a la paret i penso....
Ja ha passat el Nadal?
Una llàgrima cau a terra amb la mirada. Pells de gamba, restes de torró i gots mig buits de cava profanen aquest meu pensament, és el que em queda de testimoni de la nit passada... en aquell bar.
Quan baix hem caigut, la llàgrima i jo.
Quan baix hem caigut, la llàgrima i jo.
