A tu, amic de l'oblit,
com a l'ocell que vola jugant,
només el vent et parla d'amor.
Com a la flor que naix amb l'abril,
només el sol et dona alegria.
Com a la terra li arriba la vida,
només la pluja plora per tu.
Els teus ulls, amic de l'oblit,
ja no volen vorer més,
sols serveixen per cridar...
doncs, ja no et queden paraules,
només llàgrimes per parlar.
El teu cor, amic de l'oblit,
encara, a cops tremolosos,
busca l'estima, l'instant ple,
el recer de la pau,
l'harmonia d'un món que no trobes...
és el teu darrer alè, amic de l'oblit,
que viatja cap la realitat.
Allí, amic de l'oblit,
darrere del vent t'espera,
amb la pau d'un xiquet de bressol,
com qui espera el primer raig de sol,
la Vida.
Aleshores comprendras, amic de l'oblit,
el sentit de l'existència.
Així, els oblidats eren ells!
Sols tu gaudies l'ànima,
i és aquesta immortal memòria
l'essència de la vida,
eres tu... Amic de l'oblit.
