"Les guerres mai no seran motiu de pau, només de victòries on sempre hauran vençuts per la raó de la desraó mútua dels seus actes: venç el bàrbar sobre la barbàrie o la barbàrie sobre el bàrbar".
La precarietat intel•lectual de l'ésser humà continua la seva carrera històrica, evidenciada cada vegada amb més intensitat en funció de la seua "productivitat" tecnològic-armamentística. Quin fracàs de celebritats humanes aquelles que enginyen "bombes intel•ligents", "armes làser" o "armament geofísic"!
És aquest el camí "democràtic" a seguir en pro de la tolerància, el respecte i la confiança entre cultures en aquest s. XXI? Malauradament, segueix sent la vella i sinistra senda de la història de la humanitat.
Però el més indignant, l'insult més indecent, humiliant, que pateix la intel•ligència humana, és aquell pel qual es vol persuadir i convèncer al ciutadà que democràcia i exèrcit són compatibles, fins i tot que aquest últim és el seu garant.
No obstant això, no pot haver-hi democràcia sense tolerància, ni diàleg sense respecte ni educació, ni llibertat sense estima a la diversitat cultural, ni fraternitat sense observar la sagrada expressió d'identitat dels pobles, ni pau sense perdó ni humanitat, ni res d'això sense "amor per la vida", causa final que hauria de transcendir tot en pro de la superació dels conflictes humans. La indústria armamentística i el seu lucrós benefici econòmic segueix creixent, però les seves armes només serveixen per a matar... si, el món és conduït per delinqüents que no tenen amor per la vida.
Què passa ara a Líbia? No es pot "imposar" el model de democràcia occidental sota la força de les armes.
No volem donar-nos compte que les democràcies han de néixer per si soles, diverses, diferents, a cada poble, en cada cultura ... malgrat tot. Han d'emergir de la idiosincràsia.
Fa un parell de mesos, Gaddafi era un ferm aliat europeu amb el qual es signaven convenis comercials i d'amistat, se li venia armament, se li oferien els paradisos fiscals, se li brindaven honors d'estat allà on hi era i tenia una cadira a la comissió europea dels drets humans.
Però, si avui, seixanta dies després, és un draconià, és gràcies a les manifestacions per les llibertats del poble libi (sorgides també a Egipte, Tunísia ...) i no a les denúncies de la "comunitat internacional" o democràcies occidentals que, lluny d'això, han estat negociant amb armament i petroli (el 80% del petroli libi el consumeix Europa, que ha venut a Líbia més de 800 milions d'euros en armes des de 2005).
Hipòcrites! És que a l'Iraq i l'Afganistan no segueix havent tràfic de drogues, repressió contra la dona, violència, atemptats ...? Fins el beneitó es dóna compte dels interessos pel petroli i el gas per part d'occident! Fins el cec veu la maquinació! Per què no es recorre al diàleg? Per què no es prenen altres mesures de pressió (que n'hi ha, i moltes) contra els sàtrapes? Quants països hi ha al món on els seus habitants pateixen la submissió, l'absolutisme, la repressió, els assassinats per part de governants dèspotes i són ignorats per les "democràcies occidentals"? Molts! Però, en ells, o bé no hi ha interessos comercials o els seus cabdills són membres del G-20.
Si tres quartes parts del món viu amb menys de 2 € diaris, si més de 1.000 milions de persones passen fam al món, si cada dia moren de fam més de 60.000 persones, si més de 1.000 milions de persones no tenen accés a l'aigua potable, si desapareixen pobles i cultures, si tot està contaminat, si la naturalesa agonitza, si vivim amargats, si tot és modificat, explotat, exterminat, no és causa de la "voluntat" de l'ésser humà, sinó de la presumpta infal•libilitat d’aquesta pragmàtica democràcia tecnocràtica i capitalista, de la seua globalització i, sobretot, del garant de tot això: els exèrcits. És el dogma del sistema.
Per què l'ésser humà permet fer allò que no desitja?
