"La funció política es fonamenta en l'exercici de la seua dimensió plenament humana"... açò hauria de ser així, tanmateix, sembla que no ens equivocaríem de molt si considerem l'actual política contemporània com una activitat dirigida per la tecnocràcia i destinada a conquerir el poder per tal d’exercir-lo amb finalitats mercantils. Tot és reduït al seu aspecte econòmic. Comunicació i propaganda en són el medi on es promou aquesta mentalitat que considera fins i tot la persona com a objecte i fi comercial, foragitant la filosofia inherent a les ideologies.
Els polítics que així actuen no són polítics, sinó el descrèdit de tota competència i la ruïna de la societat i el medi.
L'atenció a les persones malaltes o amb qualsevol tipus de discapacitat, ha de ser el primer i més important afer polític d’un poble, per aquesta raó la sanitat pública hauria de considerar-se exemple d'humana solidaritat, contribuint així a preservar la societat conforme a una qualitat de vida digna.
I així pretenia ser, pel que respecta a la sanitat, fins l’aparició de la llei 15/97 que va donar entrada a l'empresa privada amb ànim de lucre habilitant "noves" formes de gestió en el sistema nacional de salut: "ha de constituir (dita llei) un important instrument de flexibilització i autonomia en la gestió sanitària", això deien.
A partir d’aquí es facilita el negoci a tots aquestos senyors de la cosa privada que ara, amb aquest model de gestió empresarial, inclús s’aconsegueix canviar la comesa del seu personal assistencial: de clínic o guaridor a gestor.
Així, es limiten les especialitats i els serveis; es redueix la qualitat en l’atenció sanitària estalviant en quantitat i quantificació de personal i recursos; es remeten a la Sanitat Pública tots aquells malalts amb retards o patologies greus mentre es prioritzen intervencions quirúrgiques rentables econòmicament; es distorsiona el sistema de treball dels metges suprimint-los les infermeres tot dotant-los d’ordinadors que controlen la despesa en receptes gràcies a un vademècum restringit, amb el consegüent perjudici en la relació metge-pacient, etc.
D’altra banda i arran de l’actual crisi, agreujada per la política de despropòsits i barbaritats duta a terme al País Valencià, el funcionament de la nostra sanitat pública pateix ara mateix d’un seguit de retallades de personal i recursos que atempten directa i greument contra la salut de les persones.
Un exemple el tenim a l’hospital públic sociosanitari de Sant Vicent del Raspeig (que atén cures pal•liatives a malalts crònics i de llarga estància), on la seua direcció dona d’alta a pacients terminals justificant la manca de llits, com el cas d’una persona que el passat mes de Novembre sofrí un atac cerebral que la deixà en coma. Ara, la seua filla es pregunta què ha de fer amb una mare en estat vegetatiu que pesa 110 Kg. i porta una sonda per alimentar-se. L’alternativa que li ofereixen és que porte sa mare a una residència privada mentre es tramita una plaça pública, però aquesta no pot fer front als 1500€ mensuals que li demanen.
Sols a la província d’Alacant hi ha vora 6000 persones que requereixen cures pal•liatives cada any, així, segons els criteris europeus, caldrien 200 llits quan hi han 44 (Dénia i S. Vicent) tot i que l’objectiu de Sanitat era desenrotllar un Pla de Cures Pal•liatives entre 2010 i 2013.
La realitat és que Hospitals com el General Universitari d’Alacant estan desbordats de malalts en uns corredors embossats de lliteres i paravents, sense cap intimitat.
En 2009, el doctor Manuel Priego, responsable de la unitat de pal•liatius de l'Hospital de Sant Vicent, deia que l'objectiu fonamental de l'activitat dels professionals és “l'atenció integral, individualitzada i continuada de persones en el final de la vida i les seues famílies, amb la intenció d'aconseguir la màxima qualitat de vida, humanització i dignitat, atenent les seues necessitats físiques, psicològiques, socials i espirituals ".
Però, aquestes persones amb vocació... què poden fer quan els seus governants impedeixen, per incompetència, assolir la seua realització, la seua plenitud com a metges?
Som, desgraciadament, en el camí de la privatització total on els rics gaudiran d’una atenció sanitària digna, tanmateix, qui no tinga diner...
