El planeta està perillosament abocat a la ruïna degut al comportament delictiu d'uns quants poderosos que el condueixen i d’una societat esclavitzada en nom de les democràcies i el progrés.
La consciència (pura) individual no és lliure, doncs aquesta llibertat resta regulada per la legislació democràtica o les dictadures.
La consciència col·lectiva (pobles, cultures) no viu la llibertat, doncs aquesta també resta regulada per la legislació democràtica o les dictadures.
Solament respectant aquesta “llei dels estats sobirans” és possible per als seus ciutadans gaudir d’aquell model de llibertat, però tanmateix, solament respectant la “voluntat” de grans transnacionals, FMI ó BM, els estats sobirans de les democràcies o les dictadures podran continuar essent “sobirans”.
A Amèrica del Sud, Àfrica o Índia, les grans multinacionals cometen crims de lesa humanitat, atemptats contra la naturalesa i el medi, on llurs habitants són, no sols víctimes de la llibertat de les seues democràcies o dictadures sinó també de la tecnocràcia, la modernitat, el progrés o l’estat de benestar de la democràcia occidental. Si són les persones, la naturalesa, la diversitat, allò que nodreix la política, en les actuals circumstàncies, on queda el polític?
Aquest “aliment” s’exhaureix en l’inveterat escenari de dilema entre l’u i el múltiple.
L’Acadèmia humana està farcida de saviesa degut a l'experiència d’anònims i d’insignes personatges que durant la història de la humanitat han forjat els estatuts del comportament humà. Tanmateix, què hem aprés?
Aquest sistema, aquest fals progrés, ens condueix per camins que fan abstracció de la naturalesa, de tot allò que ens envolta i que forma part de la nostra existència... sembla que de res valen ja els valors ètics i morals, de respecte i d’integració, d’actituds que identifiquen l’ésser humà. Avui hipotequem tot el nostre grau d'humanitat al banc del capitalisme i el seu model de felicitat a través de la competitivitat, l’explotació, la productivitat, el creixement, el consum, la immediatesa, la urgència, l’expansió... Som esclaus i no ens adonem que ens hem deixat assassinar l’esperit! Diògens el cínic ja buscava “un home” amb una llanterna encesa en ple dia fa 2400 anys, com és possible?
Perquè la indecència, la ganduleria, la immoralitat, el dissolut, l’obscenitat, el servilisme, la incompetència d’aquesta gentola que simbolitza la gran blasfèmia al veritable concepte de política i polític, de democràcia i drets humans, de llibertat i de justícia, ha permet que la “bestia” del poder i el diner utilitze els seus mitjans de comunicació per imposar les modes i el model de món a conveniència, i contra tota aquesta infraestructura no existeix res capaç d'aturar o al menys posar en dubte la seua repercussió cap a nosaltres, els ciutadans.
L’imperi, els regnes, les dictadures, han acabat en revolucions quan les persones ja no han pogut suportar més el sotmetiment i l’abús.
Les democràcies i els seus partits polítics porten a l’enfrontament, la competició i divisió que acaba en revolució quan no s’han complit llurs expectatives previstes.
Conseqüència del resultat de les polítiques d’aquesta dualitat històrica, avui la humanitat viu un moment perillosament crític, potser el pitjor de tota la seua història... els signes del temps són davant els nostres nassos.
El canvi, la transformació, ha de ser radical i personal. És necessari restaurar el nostre esperit per aconseguir un canvi de percepció de món, car l’actual sistema polític i econòmic ja ha esgotat tota credibilitat. L’etern dualisme no porta a cap futur que no siga l’ambició de domini i l’antropocentrisme, la destrucció i extermini globals. Hem d’agafar el camí del mig.
Aquest concepte de “partit polític representatiu” ha de desaparèixer en nom d’una societat respectuosa on l’Amor per la Vida siga allò transcendent en tota actitud i acció, en tothom.
Educació, respecte, diàleg, pluralisme, interculturalitat, drets, unió en la diversitat... acceptar la diferència sense imposar cap dogma ni presumptes infal·libilitats ideològiques. Hi ha un gran camí interconnectat enmig d’una multiplicitat de camins, cal convergir en ell per poder superar els obstacles, doncs és aquesta l’única ruta de salvació del planeta.
Sols experimentant aquest exercici ontològic podrem reintegrar-nos en la naturalesa i reviure el seu ritme. Serà aleshores quan els pilars del capitalisme salvatge amb les seues multinacionals començaran a caure, i s’alçaran els pobles, fins avui subjugats, a viure les seues cultures, els seus drets, les seues economies tradicionals, amb aquesta llibertat immanent a la vida... tot estimant la Vida.
