Ara i aquí començo a
apedaçar aquesta xàrcia,
i deixo en mans dels
déus el judici per les meues intencions.
Ningú no pot amarrar
els seus sentiments, fora cas,
però si que estem
obligats a controlar
els seus afanys, els
seus desitjos i les seues passions,
sobretot quan allò
que s’anhela
ignora la profunditat
d'aquest pensament,
d'altra manera seriem
bèsties salvatges.
Si he caigut tant de
bac és perquè m’he incorporat tantes altres vegades,
però, d’aquest darrer
encara sóc a terra.
Cert és que mai no he
volgut cap mal per ningú, déu em lliure,
tanmateix, aquest
silenci tan feixuc
que no deixa que
m’incorpore, em fa patir de debò,
i em passo les nits
pensant quina classe d’estima pot generar tanta mudesa,
doncs, aquesta meua
intenció és d’amistat i d’apreci, res més,
però... què hauré fet
mal?
Potser no s’hagen
desmarrat les meues actituds sinó les meues paraules,
i m’hagi oblidat
d’allò que ve d’antic i diu
que fereix més una
mala paraula que una espasa,
però, és que no hi ha
hagut en mi cap paraula dolenta!
Al final, cadascú
pren el pes d’importància que vol ficar-li a cada qüestió,
doncs, allà ells!
L’ésser humà és un
nus dintre una xarxa de relacions,
i jo continuo aquí,
assegut a terra, unint aquestos nusos d’entre tant de forat.
Però, sorgeix un
dilema: com, jo que adobe aquesta xàrcia,
se’m presenten
esgarrats de nou cada dia?
Quina classe d’estima
por generar tant d’esquinçar?
Nogensmenys,
continuaré donant tot de mi per fer confiança,
encara que els déus
m’hagen d’estirar de la mà per poder alçar-me.
Potser és aquesta la
seua sentència a les meues intencions.
I allà cadascú amb
les seues ficcions.
