No puc demanar-li al
temps que camine cap enrera, estimada,
però, si vols, podem
multiplicar per set cada moment d’estima...
aturant-lo i fent-lo
etern dintre nosaltres. Si tu vols.
Tampoc voldria
esgotar tot aquest amor amb l’abraçada,
l’absència i la
distància, en això, mantenen l’espurna dintre meu,
encara que, en el
fons... voldria vessar-lo brusca, repentinament!
i sentir el teu batec
dintre el meu cor, per sempre.
Però... no! Sóc tan
pretèrit a la llum dels teus ulls,
...si, això ho dic jo.
No voldria que Hades
tingués temps de preguntar-me per tu,
no voldria soscavar
el camí de la teva vida,
...si, això ho dic
jo.
He caminat massa
temps sense haver-te vist, fora impossible,
tanmateix, com el
desig d’allò imprevisible,
amaneixes al
crepuscle de la meva vida i,
pels déus que no puc
fruir d’aquesta ventura!
...si, això ho dic
jo.
Si m’obres els braços
deixaré de ser poeta
i aquest crepuscle,
per tu, serà de l’alba.
Però, si em dius que
l’amor no te arrues,
jo et diré que no les
veus.
Si em dius que la
vida són quatre dies,
jo et diré que sóc al
quart.
Si em dius que el
jovent és a l’esperit,
jo et diré que veus
bellesa en la vellesa, perquè...
mira’m bé! el pas del
temps, és inexorable!
