Mireu
quant d’home perdut dintre la seua pròpia casa!
Captives
veus assenyades ofegant-se dintre cambres cuirassades de distingits usurers els
voldrien guiar. En són conscients i fan el que poden: criden pel badall d'una minúscula
finestra fent volar la solitud de la paraula en el no res… per això s'ofeguen!
Si!
Un gran i punxant soroll ompli constantment l'espai d'aquell menjador
amenitzant l'àpat dels farts mentre la captiva integritat testimonia com
rosseguen el millor i més fresc dels seus dominis.
Aquesta
avidesa exhaureix la font sagrada de la vida quan, al reclam que provoca aquest
apetit, van arribant més i més comensals al festí dels seus productes nit i
dia, hora rere hora, en nom d’un anunciat progrés fins que senten la necessitat
imperiosa d'anar a descarregar els seus ventres de tant plaent i delitosa
porqueria. Així, la casa resta envaïda d'excusats que excusen la merda que no
sotraguen: és aquest el darrer plat de postre estèril que ofereixen aquestos
golafres del capitalisme global. Cagats i amb mal de ventre van tots, doncs,
irremeiablement. Per cretins!
“El
diner no te poder per ell mateix, és l’individu qui li confereix omnipotència,
i l’obsessió per la seua possessió fa ignorar allò que és bo i allò que és
dolent davant la vida. Aquest desinterès pertorba notablement l’existència
humana, i és per aquesta causa que el seu remei també passa desapercebut. Així
és consolidada la societat de la indiferència”.
Dolguts amb retortillons i
convulsions, encara hi ha qui arriba a escoltar, com una tènue veu interior, l’últim remordiment:
necessàriament, entre els ingredients d'aquell indigest i darrer plat, hi havia
un pessic d'egoisme propi que condimentà, si més no, el banquet dels
sàtrapa.
Mentrestant, dels queixals de
l’exhauriment continuen caient molles que assacien un món farcit d’ingenus
gormands els quals no tenen temps d’escoltar la veu de les seues pròpies consciències. Un món que
s’enfonsa sota el pes de la desídia.
