Tota “persona” que represente la voluntat de la ciutadania, dotada
d’autoritat per desenvolupar la funció política, sap que l’art de gestionar i
organitzar la vida pública sols podrà portar-se a terme si te consciencia del
bé i la justícia, Amor per la vida.
Dit ideal no podrà fruir si no s’és virtuós amb el que encomana el seu programa
polític i la seua relació ètica. Però, res de tot açò no és possible sense la
dimensió humana del polític, doncs, el mateix que la política no pot
emancipar-se de la vida pública, tampoc el polític pot trobar aquesta plenitud
sense la participació del seu esperit.
Lluny d’aquestos ideals, política, polític i justícia, hui viuen el seu
descrèdit. L’individualisme i el seu afany de poder i diner, han penetrat
profundament en l’àmbit governamental, fins a tal punt que la corrupció és
mèrit per a l’èxit democràtic, com així ho avalen les urnes en alguns
territoris.
Autèntics delinqüents de lesa democràcia presents en institucions denigren
“persones” creadores i honestes que són crucificades i abandonades amb la
col·laboració de mitjans i de fiscals, doncs “molesten” a empresaris
“finançadors” i connivents que negocien, en privat i a la salut de la
democràcia, el rèdit de tanta infàmia esdevinguda paradisos fiscals amb
fortunes de diner públic saquejats pels insignes insolents.
I enmig de tanta prostitució, encara hi ha qui s’espanta de la poca
humanitat que promulguen “copagos” i retalls a persones discapacitades i
dependents. Encara hi ha qui es sorprèn pel fet que a Novelda no deixaren
passar els manifestants de la “Marxa per la Dignitat”, o que la Diputació
d’Alacant impedís deixar entrar a l’Auditori un jove discapacitat:
Alfredo Sánchez, de Crevillent, des dels 4 anys fa la vida cosit al llit
amb un respirador artificial, està cec des que tenia 23 anys, i ara que en té
29, la democràcia li tanca les portes d’un Auditori públic.
El passat Abril, el compositor Marcos Galvany, va invitar Alfredo a
l’estreno europeu de la seva òpera “Oh my son” a l’Auditori de la Diputació
d’Alacant. Tan gran va ser la il·lusió que el seu pare, José Maria (que va
deixar el seu treball per cuidar del fill. La seva esposa te un 40% de
discapacitat), malgrat que tenen el mínim per poder menjar i pagar tot el que
no els cobreix la S.S. (els rebaixaren l’ajuda de 700€ a 400), va anar a
comprar roba per l’esdeveniment. Però, poc abans d’eixir cap Alacant i després
de 2h. de preparatius, va sonar el telèfon per dir-los que la Diputació s’havia
negat a que entraren a l’Auditori: “El no es un discapacitado normal. ¿Tú has
visto una cama en un auditorio?”. Són arguments de la Diputació.
Aquest exemple és resultat d’un sistema pervers amb el qual em nego a conviure.
