L’IDEAL PERDUT
La paraula “equilibri” aplicada als models de ciutat, té una
transcendència vital en el desenrotllament d’aquestos. Podríem definir la
ciutat com “l’espai artificial on es procura la convivència d’éssers vius baix
un equilibrat model d’hàbitat”, de fet, l’home és l’únic ésser al món que no te
hàbitat propi, veient-se obligat a modificar tècnicament el medi per adaptar-se
a ell. Ara bé, eixes modificacions, són mampreses amb actituds de respecte i
compromís amb l’ecosistema? Procuren mantenir aquest “principi universal”
d’equilibri amb tot? Evidentment no ho són, i no sols en allò que concerneix a
la natura, al medi ambient, sinó també amb l’aspecte socioeconòmic, allò que
genera diversitat de riquesa.
Fa uns anys, pel que respecta a Dénia, l’activitat agrícola
aprofitava un 60% del sòl municipal (tarongers, hortalissa, vinya, ametllers).
La ramaderia també estava present (cria de porcs, aviram, etc.). A banda, la
nostra ciutat, ha sigut preeminent en la indústria de joguines, hi treballaven
fins fa pocs anys una trentena de fàbriques, a més de l’activitat industrial
complementària de productes metàl·lics, fusta, mobles, etc. La pesca també fou
un dels pilars econòmics, més de 1.000 persones entre mariners i gent vinculada
a aquesta indústria feien córrer la seua economia per la ciutat. El tren
Alacant–València hauria sigut un dels elements clau d’questa economia.
L’agressivitat urbanística avalada per la Generalitat,
sobretot aquests últims anys, ha significat la promoció d’un equivoc model de
turisme de masses, cop mortal que ha sofert l’equilibri existent fins
aleshores.
Per què créixer d’una manera accelerada i bigarrada les
ciutats? Totes les actuacions de la naturalesa, de la vida, tenen un límit…
Quin límit tenen les ciutats?
Per què una ciutat generosa amb el clima, amb el seu
patrimoni natural, cultural, industrial, agrícola, mariner, turístic, on
l’estabilitat econòmica dels habitants d’aleshores era sostenible, trenca eixe
punt d’equilibri (potser el millor de la seua història) i comença, en nom del
“progrés”, una carrera devastadora on mai talaia la meta?
A hores d’ara, tenim
una ciutat que pràcticament sols viu dels serveis.
A Dénia, en rigor, li han “usurpat” el seu encant. Sembla
popular l’opinió per la qual l’arbre, quan més gran, més bonic, tanmateix, no
és creixent com arbre en mida el que fa que una ciutat millore. Una ciutat és
gran pel seu patrimoni cultural i natural, per la seua respectuosa “filosofia”
urbana. La grandesa d’una ciutat no consisteix en l’extensió del seu territori,
sinó en el caràcter de la pròpia ciutat, de la seua pròpia gent.
Eixe caràcter es va voler reconduir amb l’arribada de
l’Agenda Local 21. La idea d’un model de ciutat pública de cultura mediterrània
amb totes les infraestructures de vital necessitat, la idea de reposar
l’equilibri perdut, hagués pogut començar a fer-se realitat, però… la moció de
censura va fer que continue perdut, i portem 15 anys.
ELS “CHAMANS” DEL FUM
Els déus dels interessos econòmics d’Àrtemísion enviaren als
seus instruïts efebs, ja majorets, a defensar amb fum les seues intencions. Van
venir de nit, i la foscor quedà a ciutat des d’aleshores.
Aquestos saltamarges de precària competència, per
intersecció divina i amb micròfon en mà, converteixen la ingenuïtat de la gent
en vots al seu favor amb l’inestimable ajut de presumptes professionals de la
radiofreqüència i dels “pamflet-diaris”, tots ells degudament “atesos” per la
generositat d’aquestos magnànims déus preocupats pel bé comú i l’interès
general de la “polis”. Així, les grans “promeses” continuen llançant-se a
l’aire muntades en onades electromagnètiques amb direcció a port, però, per lo
vist, o Caront les vol totes pel seu Hades o no es sap ben bé què passa… Els
déus d’Hemeroscopeion estan cabrejats, han triat mal! I és que, contra
l’estupidesa, fins els déus lluiten en va… i la cosa va de mal a pitjor.
LA REALITAT
Dénia, després de Torre Pacheco (Múrcia), és la segon ciutat
on més cases buides hi ha, el 32% (unes 13.000), d’elles, més de 5.000 són de
nova construcció. Hi ha quatre autos per cada cinc habitants. Més de 1.000
persones viuen en la pobresa i demanen ajuda a Càritas, d’entre elles quasi 400
xiquets. De les poc més de 1.000 activitats industrials, un 84% eren al sector
de la construcció. S’ha perdut vora un 26% de les empreses minoristes. Amb
quasi 500 bars i restaurants, almenys un 12% han tingut que tancar per la
crisi. A hores d’ara, Dénia lidera l’atur de la comarca (juny): 4.520 aturats
“oficials”. El deute municipal és de 32,4 milions d’euros, vuit milions més des
de 2008. El patrimoni arquitectònic, històric i natural es troben, uns ferits
de mort i altres morts i soterrats. El transport públic local i la comunicació
vial entre poblacions de la comarca és pràcticament nul.
Mentre tant, el comitè de savis local clama pel nou PGOU
(aquell somni dels déus), donant a entendre que la demora d’aquest projecte és
el mal de tots els mals… No vindran els inversors! Però, qui són els inversors?
O seran més especuladors? Quin projecte tenen? Amb quin capital?
Ara que quasi no queden barques de pesca, de sobte, tots es
preocupen per l’accés al port, les infraestructures al port, però, realment,
quin és el benefici que aporta als ciutadans de Dénia aquesta usurpació pública
lliurada per la Generalitat al capitalisme salvatge? Cóm repercutia l’economia
a la ciutat quan érem el tercer port més important del País Valencià i de quina
manera repercuteix hui? Les dades hi són, per què no es fan públiques? Per què
jo no puc passejar pel port a l’hora que a mi em done la gana? Perquè no puc
pescar en ell? Per què ens furten allò que durant segles hem gaudit els
deniers?
Allà van milions d’inversió: aparcaments exteriors en temps
rècord, zones d’oci, més pantalans… inclús es projecta ficar l’estació
d’autobusos, teatre, etc. Tot en nom, de qui? Del poble o de les empreses
privades i propietaris d’embarcacions de luxe? Qui se n’aprofita més? Mentre,
molts carres i voreres de la ciutat donen pena de vorer. Però, per lo vist, açò
serà la salvació per a Dénia.
Del fum no eixim… i sempre són els mateixos que sembla
s’omplin les butxaques mentre els demés quedem absorts amb el fumeral. Açò te
remei?
