No he pogut aturar el temps, oncle.
Desprès de segles, aquesta generació absent d’esperit
ha occit un indret farcit
de paisatge i de vida.
No hi ha moment, instant,
pel retrobament.
Desarrelat pel progrés,
despullat de plenitud,
sóc hoste d’una recança constant
que viu la nit d’un meu poble arruïnat.
Des de l’espai on es feia eterna
aquella experiència d’atàvic llegat,
el que ahir foren llàgrimes d’hilaritat
hui en són de ràbia i d’infern...
Conversa d'estiu llunyà, iaios i veïns,
uns s’aturen amb qui pesca
assegut vora el norai,
altres inspiren la sentor
marinera del port,
mentre l’agraït esperit
contempla l’imponent espill.
A la vorera, Vida,
a la vorera del carrer,
el gessamí apunta per dalt aquell mur,
alè d'agulla imperdible atapeït d,aquestes flors al pit de les iaies,
rats penats i orenetes
al cel dels xiquets,
serenitat, contemplació,
pau i xerradissa.
El balancí belluga en escolta jovial
mentre arriba mandrós
el nítid crepuscle,
pel balcó asoma la veu del sopar
que cuinarà l'àpat a la nit fosca,
Com va tot?
I milers d'estrelles en seran testimoni.
Conill amb tomaca i meló d'Alger
aturen conversa perquè cante el grill,
aquell puntet verd que mira el xiquet,
és una lluerna! I menja ja, Lluiset!
Tots érem feliços en la sobrietat.
Torna ja el col·loqui
baix el firmament,
Maria és feliç parlant dels quefers,
i en això pregunta, ullprès el minyó,
absort d'un magnànim
present de celístia:
però, Déu existeix?
És clar que si! (diu Moltó) sinó,
d'on tanta meravella?
Tendresa i estima i bones persones, enyore en l'antiga vorera, Vida, d'aquell carrer meu.
L'omnipresent arbreda, diferent, desigual, però pletòrica d'humanitat,
no reneix, ja no arrela.
És el preu del divorci
entre la terra i l'estima.
No he pogut aturar el temps, oncle,
aquí fina tot vostre desig,
que ja no és nostre,
ni crec ho serà dels nostres fills,
doncs cal una transformació urgent, una catarsi...
Per recuperar l'atàvic desig d'Amor per la Vida.
