La
tecnologia, la racionalitat científica i tècnica, l’ego de la individualitat
moderna occidental vinculat a un continu creixement econòmic, ha investit la
seua societat d’un fals poder que legitima el “domini sobre l’altre”, siguen
pobles (titllats de “països en vies de desenvolupament”), siga la naturalesa,
els quals, són tractats com objectes d’explotació i de negoci que, utilitzant
el llenguatge de la globalització i les democràcies capitalistes, generen
aquest “model de progrés, qualitat de vida i estat de benestar”.
L’ésser
humà, esdevingut “individu” a la ciutat tecnològica, ha perdut el seu vincle
amb la terra, el món i l’univers. S’ha divorciat del “temps” i, per tant, del
present, de la realitat. Viu en contínua alienació. Allunyat de la naturalesa,
no te consciència dels límits del món perquè ja no respecta els límits de
l’acció humana, allò que anomenem ètica. Així, en aquest estadi, el “sistema”
ha generat un pensament únic global basat en la ideologia econòmica i el seu
creixement indefinit, penetrant amb èxit a la política contemporània i defensat
per una diversitat de polítics que va, des dels xenòfobs i totalitaris, fins
els més moderats en termes democràtics.
Efectivament,
el temps ha sigut desarrelat del món i la persona per reduir-lo al rellotge, a
una carrera cronomètrica-lineal cap a un “futur millor”. És en aquestes
circumstàncies quan l’antropocentrisme impera, creient-nos únics éssers dotats
de consciència, intel·ligència i raó, autoritzats a executar impunement els
nostres projectes amb una sola idea: l’èxit econòmic. Sols a partir d’aquí el
“sistema” fa possible parlar de democràcia, humanitat, solidaritat,
sostenibilitat, tecnologia social, reciclatge, política ambiental, benestar i
tota aquesta semàntica inherent al “mite del progrés” basat en el càlcul
(previsions de PIB, etc.).
Però,
en tan sols 50 anys, el planeta ha estat degradat, devastat, contaminat,
exterminat, la qual responsabilitat recau en la manera de vorer i entendre el
món per part de corporacions, multinacionals i banca (OMC, FMI, BM), que han
impregnat amb les seues lleis i normatives “de futur” la ment de la seua
societat a través dels seus franquiciats
polítics i mitjans de comunicació, creant aquest “model d’usos”. Així,
en aquests moments, la política i els polítics no sols són descrèdit del seu
concepte original sinó que han esdevingut braç executor de les indecències i
iniquitats que fan plorar un món víctima del colonialisme cultural capitalista.
Som
sensibles a l’assassinat d’una jove en mans d’un violador desangelat; som sensibles
al foc que consumeix Notre-Dame; es sanciona qui talla un arbre o cull una
flor, qui contamina amb l’auto o llança un plàstic a la mar; s’invita al
reciclatge, etc., però, tanmateix, es prohibeix que vaixells humanitaris salven
vides a la Mediterrània on anualment moren ofegats més de 3.000 persones; s’implementen
polítiques que inciten a la crema de boscos a l’Amazònica, l’Africa Central...;
s’aturen projectes d’energies alternatives i lliures; es consent l’explotació
de terres indígenes en nom de la mineria, hidroelèctrica, agroindústria, etc.,
obviant els drets dels seus pobles i assassinant diàriament líders comunitaris i
activistes mediambientals . Més de 40 milions de soldats al món i una despesa militar
anual de 1’82 bilions de dòlars, provoquen cada any més de 1’5 milions de morts
en guerres i 70 milions de desplaçats.
És
aquesta i no altra la “realitat” d’un món que viu amb èxit la
instrumentalització de tot àmbit en nom de l’economia, encara que les conseqüències,
com hem advertit, siguen tràgiques.
Nosaltres
som naturalesa, som món, som univers, som temps. Cada cultura, que és diferent
i única, té el seu temps o ritme de vida. Viure integrat en la naturalesa, fer
de la terra i el món el nostre cos, és viure amb compromís i amb respecte, amb
pau i harmonia, deixant que el temps passe a través dels nostres actes presents
sense cap afany de “desenvolupar-nos” sinó de “realitzar-nos”, és per aquesta
causa que moltes cultures hui exterminades pel capitalisme, pobles mal nomenats
“subdesenvolupats”, no tenien ni tenen cap intenció de “progressar”(de
manipular, d’instrumentalitzar res que canvie realitat per virtualitat), doncs
aquest concepte no entra dintre el seu mite o manera de vorer i entendre el
món.
Les
portes del capitalisme democràtic han quedat obertes i obstruïdes pel foc del
seu egoisme i la seua corrupció. Milions i milions d’hectàrees de bosc al món,
milions de criatures, centenars de pobles, són exterminats, carbonitzats per
les mateixes flames que destrueixen l’esperit humà, nostre nexe amb la totalitat.
El
diàleg intercultural amb les cultures minoritàries i la seua saviesa
mil·lenària ja no és possible perquè han sigut eliminats materialment o
colonitzats per l’imperi econòmic, destruïts els seus ritmes de vida.
Però,
l’epidèmia d’aquesta civilització ataca a la mateixa societat capitalista,
sumant més de tres quartes parts del món que viu en condicions indignes, desnonats,
esclavitzats, amargats... i va en augment.
L’ésser
humà, a hores d’ara, ja arriba tard al canvi de consciència que l’hauria
d’integrar en la naturalesa i el món. Els farcits d’amor per la vida que ho
intenten són crucificats pel sistema, eliminats.
Ens
esperen anys molt difícils, per no dir un altra cosa.
El
món és un ésser viu dotat de consciència on l’ésser humà és acollit i connectat
solidàriament amb la resta d’éssers formant una entitat. El fet d’haver trencat
aquest lligam vital de relació i interdependència per mor d’una economia
totalitària; el fet de voler globalitzar la cultura dominant; el fet d’adonar-nos-en que el planeta ens ha mostrat els seus
límits i, havent-los traspassat, continuem deambulant alienats i absents pel camí
d’auto-destrucció, ens deslegitima com a éssers humans. Aquesta actitud
d’indiferència amb la vida, amb el temps, amb nosaltres mateixos, ja ha encetat
la reacció d’una consciència incommensurable, insondable, diguem-li divinitat,
Déu, invisible, misteri...