Vaig
aturar el temps sense adonar-me'n.
El
teu record és pau,
però
també un meu desesper.
El
teu record és llum,
però
també la nit del meus dies.
El
teu record és primavera
d'una
flor que mai no he recollit.
I
així passen els dies
d'uns
anys sense temps, perquè...
jo
sóc temps!
I
el vaig aturar aquell dia
que
el cor va mirar, va parlar,
va
copejar i em va enrampar.
Així
que, ja poden passar anys...
cinquanta,
cent...
res
no podrà marcir
l,eternitat
d'un temps
que
sempre restarà jovent, sempre!
Com
una libèl•lula, aturat, solitari,
en
pensament profund...
sóc
nàufrag a l'oceà d'un món
que
mai no he viscut. Per què?
No
ho sé... o sí.
I
m'ofegaré sense remei
portat
pel vent
de
la meua pròpia inseguretat,
vetusta
i penitent,
perseguit
per la il·lusió perduda
d'una
imatge sempre jove,
sempre
present, sempre viva.
Sí!
Allò que transcendeix la mort
és
immortal,
allò
que mai no canvia enmig
del
canvi és sagrat.
Perquè
l'amor és incommensurable.
Com
una libèl•lula, aturat, solitari,
en
pensament profund....
