És un dia de vent,
ha plogut, el cel és gris,
jo, assegut davant la finestra,
allà lluny albire un au,
gran, potser un àguila,
que volta i volta fent tombs,
ara ascendeix, ara baixa,
quasi sense agitar les ales,
pareix que el vent l’ajude
i el relleu de la muntanya
li marque el límit de davallada
mentre el fullam dels arbres
aplaudeix l’espectacle...
què hi farà?
Siguem reals: guanyar-se la vida,
sobreviure!
Sí, em lleve de la cadira,
vaig a prepara el dinar...
tots hem de
sobreviure!
