Despertem!!

 

Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u… fins que els traficants financers començaren a mercantilitzar mar, muntanyes, camps, aigua… i les mans de la sembra deixaren de ser fèrtils pel cor de la terra.

La saba s’aturà a les artèries del món, i a poc a poc, s’allunyà la saviesa secular d’aquell conviure establert per la vida, pansint, reduint cultures i naturalesa en mers objectes d’explotació i de negoci.
El bestiar camperol ja molesta als empresaris del progrés… també els nostres iaios són traslladats a gàbies residencials… i els nostres fills, obligats a buscar llar en altres llocs… els pobles es buiden d’origen i s’omplin de tumult.
Un nou exèrcit de governants menats per especialistes del diner, ocupen les ciutats del món en nom de la democràcia. Tot és modificat artificialment per mor de l’economia, i en nom del medi-ambient, naixen lleis i normatives que ha d’obeir el comú de la gent, Ah! Però no les multinacionals del sistema, on aquests mateixos reglaments, vesteixen de prosperitat els despropòsits provocats per aquestes empreses i les seues eines contaminants arreu del planeta… tanmateix, som nosaltres, els ciutadans, responsables d’aquest nivell de destrucció d’hàbitats mai vist a la història de la humanitat… així resa la maquinària política propagandística que anuncia noves obligacions de respecte i compromís amb la natura. Ni el mateix Satanàs sabria enganyar millor.
La política, ha esgotat tota credibilitat perquè el polític ja no és la dimensió humana de la política, és una altra cosa que te a vorer amb la gestió dels interessos econòmics de grans empresaris. Els cultes, els íntegres, els honestos, no volen estar, i els pocs que estan, són crucificats. La corrupció desbanca la virtut.
La pretensió maquiavèl·lica d’aconseguir recursos naturals continua, abans colonitzaven, hui exporten models de democràcia, però la finalitat és la mateixa: exhaurir la riquesa d’aquells territoris, furtar-los el pa de cada dia en nom del progrés i la qualitat de vida del nostre primer món.
I fugen d’aquella esterilitat boques consumides per la fam; i creuen oceans esdevinguts cementeris de consens democràtic; i els que arriben, ningú no els vol. L’ONU vesteix molt… vesteix un maniquí anomenat hipocresia.
El drac roig, parla d’un món multipolar; la falç de l’ós, parla de cooperació; l’àguila i les seues cries europees, parla de llibertats i de pau, però… tot és mentida!
Les guerres i els interessos parlen de realitats als pocs que encara poden alçar la veu davant les indecències i la iniquitat d’aquest despotisme democràtic, malgrat els coste la vida…
Més armament! Més armament! Bramen els infames invocant la pau, impertèrrits davant el sofriment, la destrucció i la massacre… què els importen les persones? Res!
Milers de joves innocents, tanquen els ulls per sempre a la primavera de les seues vides, destrossats per la metralla turment dels progenitors fins el final dels seus dies… Més armament! Més armament! Bramen els infames dels estats. Què els importen les persones? Res! Mentre, les fàbriques de la mort festegen al déu Mart amb danses mercantilistes, la música, és metàl·lica com els seus cors.
Lleis d’ignomínia a les càtedres de la justícia, són dictades per les elits del món en tant ses togues jurídiques cobreixen obscenitats a plena llum del dia. La corrupció ja ha perdut la vergonya, i es passeja pels carrers saludant la gent… i la gent, correspon!
El súmmum de l’estupidesa ha colonitzat la societat. Intel·ligència artificial i pandèmies de displays infecten neurones humanes que deixen de reflexionar. La gran massa actua per impulsos convenientment (tele) dirigits pels magnats a través dels seus mitjans. En pocs anys, el control de les societats serà absolutament total, fins els nostres pensaments restaran intervinguts. Esdevinguts xips humans amb contrasenyes per poder comprar, menjar i viure, serem mascotes de cíborgs dominants als sectors productiu i social.
Mentrestant, al nostre voltant, mor allò naturalment creat, i neix i creix un món virtual que ens fa perdre la realitat i ens fa viure la imbecil·litat introduïda a les nostres ments. Sembla que ja no sabem estimar els valors de la nostra existència. Cauen els pilars del món a sobre de tots nosaltres mentre s’aplaudeix aquesta ruïna.
Vaig aprendre, fa molts anys, a interpretar els teus sentiments, de quan el llenguatge del vent i els signes del cel coneixien l’ésser humà, habitàvem en comunió, estimàvem mútuament, tots dos érem u…
Ara i aquí, Maremar, la teua maror m’arriba corferida pel menyspreu i la crueltat. El foc d’Alexandria, davant teua continua cremant, les espurnes es separen de la cendra viva com l’ésser humà es separa de la vida, tots dos desintegrats. El clam del teu missatge, esgota un meu cor cansat d’esperar l’esperança d’un nou dia. Simone Weil tenia raó: «l’espera del que vindrà no és l’esperança sinó l’angoixa»

Es fa de dia i no et despertes,
el sol t’il·lumina i el vent és fresc,
l’ocell encara canta
i l’arbre encara és verd,
però tu, continues dormit.
La vida et busca tots els dies,
truca la porta dels teus sentiments,
aquest bes diari farcit d’estima
no troba resposta… continues dormit.
A l’alba, sacsegen la teua consciència
perquè canvies d’actitud
i transformes aquesta realitat
que depèn de tu… depèn de tu,
però, no et vols despertar.
La nit fosca de l’ànima és llarga,
Morfeu et sedueix
amb somnis concupiscents.
Empatxat d’individualitat
et creus feliç i realitzat,
però, no veus a qui trepitges.
Especulació! Explotació! Producció!
Competitivitat! Expansió! Immediatesa!
Consum! Possessió! Egoisme!
Les masses busquen
la felicitat promesa
sense atendre conseqüències.
Mercaderies! Bancs! Economia!
Globalització! Neoliberalisme! Riquesa!
Monoculturalitat! Homogeneïtat! Unicitat!
Tecnologia! Robòtica!
Les elits busquen el control
disfressades de democràcies i llibertats.
La nit fosca de l’ànima és llarga,
guerres i injustícies avancen
mentre tu ets a casa teua
gaudint plaers onírics
amb finestres tancades,
no vols escoltar el clam d’angoixa
que projecta el teu estat de benestar.
Els dies ja tenen por… Despertem!
El sol encara il·lumina
i el vent és fresc,
l’ocell encara canta
i l’arbre encara és verd.
Obrim finestres i portes,
isquem al carrer!
Naturalesa, món, univers…
tots tres som u!
Milers de milions som u!
Lluitem contra aquesta
corrupció empestada
d’avarícia i ambició,
tombem aquest sistema imposat!
Qualsevol dia pot ser el nou dia,
una nova vida, un nou món!
Milers de milions som u!
Despertem les consciències!