El 9 d'Octubre, per alguns valencians, és el dia Nacional del País Valencià, per a altres, el dia de la Comunidad Valenciana, encara que, més d'un, preferirà commemorar el Dia Mundial del Correo... Si! Potser aquesta darrera possibilitat la tinguen en compte aquells saltamarges (mai millor dit) que tenen la cara més dura que un sac de segells de correus i vagen tot ufans a celebrar-ho a Terra Mítica.
Però, deixant a banda aquestes consideracions, cal dir seriosament que la situació en què es troba la nostra llengua i cultura és lamentable, impropi d'una societat culta i democràtica en un assumpte que no genera altra cosa que riquesa cultural en aquest Estat plural i en aquest món mundial. Una de les coses que més m'irrita és la capacitat de manipulació que sobre el sentit del deure de l’ésser humà té la influència mediàtica, és vergonyós (sería encara més vergonyós si no la hi haguera? em costa dir-ho, però si (quín fracàs!):
Quan ve Nadal tot són maratons per recollir diners pels necessitats, quan venen els reis tots recullen joquets pels xiquets pobres, el dia mundial del xiquet tots se'n recorden dels xiquets explotats, el dia mundial de la pobresa tots se'n recorden de la misèria que hi ha al mon, el dia mundial de la salut tots s’enrecorden de la dieta mediterrània, etc... I el dia 9 d'Octubre tots se’n recorden de parlar valencià.
I en valencià ens parlarà, sota la llustrosa blavera plena de filigrana, el Sr. Camps, per dir-nos lo bé que ens aniria l'economia sense Zapatero en aquesta “comunidad de la modernidad”, per parlar-nos de les noves inversions que reactivaràn la industria, de la prodigiosa marxa del valencià a les escoles i del puteig socialista respecte el cas “gurtel” amb trages, factures i De la Rúa inclosos. I quan acabe el seu discurs, oferiràn noves glòries a Espanya i fins l'any que ve.
I jo que, com molts, estem prou farts en un dia com avui, d'aquestos protocols de verb cautelós (no sea que, inconscientemente, oprobiemos la Constitución), he de dir que, deixant a banda les diferents consideracions envers l'Estatut i conscients alhora de l'esquifida situació en què es troba (encara) el grau d'autoestima de molts valencians respecte la pròpia identitat com a poble, conscients també d'una realitat històrica que ens fa palesa la necessitat de traure d'una vegada i després de 300 anys els nostres arrels dels testos veïns i restaurar-los “pel just dret històric” a la terra on viu el pi de les tres branques (baix el qual pernoctà i s'assabentà Jaume I que seria Rei de tres reialmes), les nostres comarques, el nostre País, esvente aquest missatge amb l'esperança que caiga en mans de l'esguard:
Advertim, de fa ja prou, massa anys, que la dreta conservadora governant al nostre País Valencià s'ha proposat bescantar i esmicar tot allò que representa el “fet diferencial” com a poble a través d'una política d'acuit que sembla heretada del Decret de Nova Planta. Ara, per a més escarni, anomenen la nostra llengua valenciana “idioma” sols amb un propòsit: regenerar encara més l'anticatalanisme i enfrontar la societat, que és lo seu. Així, baix aquest subterfugi idiomàtic, acabar d'ofegar, fins l'últim alé, l'ànima de la nostra identitat. Perquè, dir-li “idioma” a una llengua que pràcticament no parlen, dir-li “idioma” a una llengua que desprecien fins el punt de dir públicament que “no la utilizan por respeto a aquellos que no la entienden”, que no reb el suport necessari per part de la Generalitat a través de professionals ni d'altres esdeveniments (artistes, escriptors, trobades, etc), dir-li idioma a una llengua que prácticament no existix en la dinàmica política, social, administrativa i legislativa del dia a dia..., dir-li “idioma” en aquesta situació és, dic, una obscenitat!
La dreta, l'únic que fa amb la llengua dels valencians és deixar-la enneulir. Exemple indigne, incult, inequitable, irrespectuós, intolerant, d’aquest renegat procedir, l'abandera la “Consejeria” de Cultura de la Comunidad Valenciana, la qual te ja per tradició reduir les ajudes als llibres editats en valencià, mentre que a les de castellà els augmenta un 30% més.
Pregue, doncs, en un moment crític pels esgarrifats esdeveniments urbanístics que han destrossat el nostre patrimoni natural amb causalitat d’impacte social en molts indrets, en un moment d'acusada immigració multicultural, en un moment, per tant, perillosament delicat respecte el nostre futur cultural, pregue, dic, la unió, en nom de la nostra història i per la memòria d'aquells pels quals som qui som, de tots els valencians conscienciats per poder acomplir aquesta inveterada tasca: recuperar els nostres flonjos sentiments d'identitat, els quals han sigut manipulats convenientment i ofegats durant molt temps per gent indesitjable i fanàtica.
Aquesta lluita és cultural i ara, més que mai, cal guanyar-la pel futur en nom de la dignitat del poble valencià: Recuperem els arrels d'identitat!
Però, deixant a banda aquestes consideracions, cal dir seriosament que la situació en què es troba la nostra llengua i cultura és lamentable, impropi d'una societat culta i democràtica en un assumpte que no genera altra cosa que riquesa cultural en aquest Estat plural i en aquest món mundial. Una de les coses que més m'irrita és la capacitat de manipulació que sobre el sentit del deure de l’ésser humà té la influència mediàtica, és vergonyós (sería encara més vergonyós si no la hi haguera? em costa dir-ho, però si (quín fracàs!):
Quan ve Nadal tot són maratons per recollir diners pels necessitats, quan venen els reis tots recullen joquets pels xiquets pobres, el dia mundial del xiquet tots se'n recorden dels xiquets explotats, el dia mundial de la pobresa tots se'n recorden de la misèria que hi ha al mon, el dia mundial de la salut tots s’enrecorden de la dieta mediterrània, etc... I el dia 9 d'Octubre tots se’n recorden de parlar valencià.
I en valencià ens parlarà, sota la llustrosa blavera plena de filigrana, el Sr. Camps, per dir-nos lo bé que ens aniria l'economia sense Zapatero en aquesta “comunidad de la modernidad”, per parlar-nos de les noves inversions que reactivaràn la industria, de la prodigiosa marxa del valencià a les escoles i del puteig socialista respecte el cas “gurtel” amb trages, factures i De la Rúa inclosos. I quan acabe el seu discurs, oferiràn noves glòries a Espanya i fins l'any que ve.
I jo que, com molts, estem prou farts en un dia com avui, d'aquestos protocols de verb cautelós (no sea que, inconscientemente, oprobiemos la Constitución), he de dir que, deixant a banda les diferents consideracions envers l'Estatut i conscients alhora de l'esquifida situació en què es troba (encara) el grau d'autoestima de molts valencians respecte la pròpia identitat com a poble, conscients també d'una realitat històrica que ens fa palesa la necessitat de traure d'una vegada i després de 300 anys els nostres arrels dels testos veïns i restaurar-los “pel just dret històric” a la terra on viu el pi de les tres branques (baix el qual pernoctà i s'assabentà Jaume I que seria Rei de tres reialmes), les nostres comarques, el nostre País, esvente aquest missatge amb l'esperança que caiga en mans de l'esguard:
Advertim, de fa ja prou, massa anys, que la dreta conservadora governant al nostre País Valencià s'ha proposat bescantar i esmicar tot allò que representa el “fet diferencial” com a poble a través d'una política d'acuit que sembla heretada del Decret de Nova Planta. Ara, per a més escarni, anomenen la nostra llengua valenciana “idioma” sols amb un propòsit: regenerar encara més l'anticatalanisme i enfrontar la societat, que és lo seu. Així, baix aquest subterfugi idiomàtic, acabar d'ofegar, fins l'últim alé, l'ànima de la nostra identitat. Perquè, dir-li “idioma” a una llengua que pràcticament no parlen, dir-li “idioma” a una llengua que desprecien fins el punt de dir públicament que “no la utilizan por respeto a aquellos que no la entienden”, que no reb el suport necessari per part de la Generalitat a través de professionals ni d'altres esdeveniments (artistes, escriptors, trobades, etc), dir-li idioma a una llengua que prácticament no existix en la dinàmica política, social, administrativa i legislativa del dia a dia..., dir-li “idioma” en aquesta situació és, dic, una obscenitat!
La dreta, l'únic que fa amb la llengua dels valencians és deixar-la enneulir. Exemple indigne, incult, inequitable, irrespectuós, intolerant, d’aquest renegat procedir, l'abandera la “Consejeria” de Cultura de la Comunidad Valenciana, la qual te ja per tradició reduir les ajudes als llibres editats en valencià, mentre que a les de castellà els augmenta un 30% més.
Pregue, doncs, en un moment crític pels esgarrifats esdeveniments urbanístics que han destrossat el nostre patrimoni natural amb causalitat d’impacte social en molts indrets, en un moment d'acusada immigració multicultural, en un moment, per tant, perillosament delicat respecte el nostre futur cultural, pregue, dic, la unió, en nom de la nostra història i per la memòria d'aquells pels quals som qui som, de tots els valencians conscienciats per poder acomplir aquesta inveterada tasca: recuperar els nostres flonjos sentiments d'identitat, els quals han sigut manipulats convenientment i ofegats durant molt temps per gent indesitjable i fanàtica.
Aquesta lluita és cultural i ara, més que mai, cal guanyar-la pel futur en nom de la dignitat del poble valencià: Recuperem els arrels d'identitat!
