Nosaltres, exposats a allò fortuït, imprevist, inesperat, impensat, ens creguem, tanmateix, segurs davant la vida no sols a través de les nostres creences, sinó també de les nostres previsions vingudes d'una raó que, amb atreviment, molts estimen infal·lible. Ingenus! La raó no és "últim criteri de realitat". Quantes vegades hem hagut de començar de nou! Quants camins encetats!
El futur? Quina rialla! Què és el futur? Veritablement, tenim la capacitat de confirmar que allò que ha de vindre serà fructuós? Durant milers d'anys hem esperat un futur millor i mai no ha arribat!
El futur? Quina rialla! Què és el futur? Veritablement, tenim la capacitat de confirmar que allò que ha de vindre serà fructuós? Durant milers d'anys hem esperat un futur millor i mai no ha arribat!
Potser de tant parlar, treballar i planificar en nom del futur ens estiguem oblidant del present. Com podem pretendre un bon esdevenir si som incapaços d'adonar-nos que sols el present és la realitat del demà, de l'esperança?
Viure plenament l'estima, la confiança, el lliurament, la bellesa, l'amistat... Sentir amb intensitat dintre nosaltres cada moment, cada instant de la nostra vida, aquesta sensació de sentir-nos realitzats és eterna, i aquest “és” som nosaltres des del present, doncs sense present no hi ha passat ni futur. La vida no és cap mitjà al servei de la nostra voluntat. Hem de viure espontània i exclusivament el present, d’aquesta manera no tindrà sentit el manipular les persones ni l’instrumentalitzar les nostres intencions.
L’ésser humà és temps i aquest “temps” és el seu ritme... la vida és el ritme de l’ésser.
“Destí és el desig de l'imprevisible”, aquesta accepció ens hauria de fer més humils davant tots el negocis d'aquesta vida, doncs aquest "imprevisible" pertany a una saviesa de la qual som conscients que no podem arribar a comprendre, parlem del misteri de la vida.
Cada instant que passa viscut amb l'afany i la serenitat d'un cor que estima, ompli un espai immens en les nostres vides, representa un moment cabdal de la nostra existència i ens revela que l’invent de “quantificar” el temps no hi te cabuda en l'eternitat de l’ens: “Hi ha qui viu cent anys i tanmateix no ha viscut tant la “Vida” com aquell que ha mort amb quaranta”, “Un moment de goig i d’alegria no te la mateixa durada que aquest mateix moment d’angoixa i tristesa”. La vida biològica no te res a veure amb la perenne vida espiritual.
Sols quan els nostres sentits arriben a percebre, a intuir l'eterna plenitud de la vida, "sentim l’estima en l’absència d'un ésser volgut", ens assabentem de l'art de viure i comprenem que “art és el continu modelar l’espontaneïtat dels nostres actes diaris en nom del bé... que crea bellesa”. Fer de la vida un art és sublim. Per aquesta raó, aquell que durant tots els dies de la seua vida crea, ofereix la seua feina, els seus actes, com a ritu d'hilaritat a l'existència, aconsegueix, no sols l'admiració, sinó l'agraïment pel consol de revelar als demés que, únicament a través d'un instant d'assossec, de calma, de contemplació, de pau, de quietud, emergeix aquest missatge ocult que ens revela que el temps no condiciona la nostra vida, doncs, com abans hem referit, nosaltres mateixos som temps i "passem" al seu ritme, som vida. Sols amb aquesta actitud podrem transformar aquesta era d'individualisme impúdic i ferotge, podrem fer front a aquesta civilització de la imatge, de la mediocritat, de la trivialitat i d'una immediatesa que confon l'important amb l'urgent i ens ofega alhora que ens desacredita com a ésser humans.
El futur sols ens assegura la mort! i el destí els seus diversos i ocasionals camins que l'ésser humà, amb fortuna o infortuni, amb joia o pena, amb benaurança o misèria, recorre ineludiblement durant l'ínfim espai de temps de vida material que disposa.
Sols el destí sap de nosaltres, de la nostra sort. Caldrà, doncs, recorre els seus desitjos amb les nostres millors actituds humanes... I sabrem, per afegiment, de la felicitat.
