dimecres, 18 d’abril de 2012

HE MIRAT EL CEL




He mirat el cel, per fi, de nit,


va ser ahir, un instant de caos a ciutat,
d’uns minuts sense subministre elèctric,
moments de cabreig i mala sang d'uns,
de juraments i malediccions d'altres,
de por... per les pèrdues econòmiques,
de por... per la nit fosca.
Què vol aquesta gent?


Però, he mirat el cel, ahir,
sol, fixament, en comunió, en silenci, en pau,
i he descobert aquest oblidat diàleg
que em fon amb un cosmos de saviesa
plenament humana, plenament divina.

A l’obscuritat de la nit, ahir,
he après a estimar la vida,
he après quan insignificant sóc
i quan magnànims som.

No es pot ser diferent sense diversitat,
ni únic sense pluralisme,
ni ésser humà sense la naturalesa,
ni diví sense cosmos,
ni tindríem consciència sense l’univers... sols raó.

Tot això he après ahir, de nit.

Ahir, a la foscor de la nit,
he acumulat la saviesa que avui he esgotat
en cridar exasperadament 
el poc temps que ens queda
en aquest món de destrucció i extermini,
en aquest món farcit de raons... sols de raons.

Quan de mal ens ha vingut per usurpar-li la nit als pobles,
per segrestar-li el seu diàleg.