Ja res no
m’importa que no sigues tu. He renunciat a l’èxit, a la riquesa, la fama o
qualsevol prestigi que pugués adquirir.
He soterrat els
meus pecats amb l’ànima del perdó, m’he quedat nu davant teu, diàfan,
transparent, amb una nova innocència per començar de nou... si vols, si tu
vols.
Si no, deixaré
anar l’últim criteri de la meua consciència i, des d’aquell savi silenci,
comprendre que, de vegades, les paraules, les actituds, les accions, arruïnen,
no sols la nostra vida sinó també la d’aquelles persones que ens estimen de
debò... i ja el mal és irreparable, i la ferida, sovint, irreversible.
Deixar-se portar
per les aparences externes, per l’atracció de la imatge, en vorer belles formes,
és apostar per allò caduc, allò que el
temps deteriora i destrueix. Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrere d’allò
que no és tan ostentós, tan perfecte, doncs això mai no desapareix, sempre és
jove i resta viu.
La veu del silenci
m’ho diu, però ja és tard i visc en pena. Sóc conscient.
