diumenge, 22 de març del 2020

RÈQUIEM


                        

La saviesa ja no és a les llars, la xemeneia no vol fer foc i la vella cadira la pols soterra.
Ja no naixen paraules de corprendre, bressol d’infantesa ... ni les històries, ni les llegendes, ni els contes, fan volar la imaginació ni gaudir la innocència amb l’experiència d’amor donat, sublim, magnànim, immortal. L’infant no te temps d’agafar-se de la mà, sol camina el gaiato, camí de vida. Insensatesa.



Tecnologia i especialitzacions usurpen el temps d’un ésser condemnat al rellotge, confonent l’urgent amb l’important, l’amor amb l’interès, la dignitat amb l’altivesa, el prestigi amb ser famós, l’honradesa amb els títols... avarícia, possessions i diner, és allò que estimen, centre d'aquestes vides.


La vetusta veu de tendresa i de respecte desapareix com el trinar dels teuladins als pobles, moren tots dos per la desídia. Cors desarrelats, metal·litzats pel triomf de l’individualisme de mercat, abandonen la font de la seua pròpia identitat a les presons del sentiment perquè... no tenen temps. Esperits que  necessiten viure la serenitat, la contemplació, la quotidiana llibertat de l’abraçada, de fer bondat... i no poden. Captius de la indolència.

Tancats amb cadires que et no diuen res, envoltats de bates blanques que no et diuen res, mirant per finestres que no et diuen res, va exhaurint-se el brollar de saviesa...

Quan els ancians deixen “d’habitar”, quan ja ningú no els escolta, mor la tradició, queden buides d’essència cultures i humanitat.

Humanals sembrats d’amor són abandonats del seu cultiu, moren llavors ofegades pel jovent cibernètic víctima del virus d’incúria. Cap fruit que recollir.

Contaminat, arruïnat, exterminat, la tragèdia d’un món governat pel discurs de la cobdícia i l’egoisme, deixa orfes els seus pobles de l’expressió més bella de la vida... arrugues lliurades a la soledat i la mort.

Sí, els nostres majors fa temps que han mort. Hui aplaudeixen pels balcons remordiments d’humanitat commoguts per tant d’horror, però demà... no tindrem temps.

Tanmateix, “altre” significa “l’altra part de mi”. Som conscients del que ens espera?