diumenge, 23 d’agost de 2020

TAN JOVES!


No va atrevir-se a acomplir el desig del seu cor en aquells temps que esclataven les flors... tan joves! Eren tant joves en aquell jardí de catorze primaveres!

Més de quaranta anys ha viscut en soledat, envoltat de gent, de soroll, acompanyat, estimat, però... en soledat.

Qui anava a pensar que aquella indecisió quasi infantil l'arrossegara  a la melancolía durant tota la seua  vida? El pes del temps es una pedra gravada amb un missatge: "Els sentiments no es poden amarrar"...  

Cada dia es sent més solitari entre tanta gent amiga, cada dia és més pesat pel pensament perpetu d'una imatge que mai no ha pogut abraçar... dies sense sol i nits sense lluna, així viu.

Si, cada nit observa les estrelles i desitja poder tornar a aquell Abril per dir-li el que hauria d'haver-li dit, però, mai no passa res, sols un record alleugera el seu patir.

La seua vida continua trista, estèril, marcida, a cent-vuitanta graus del centre del seu cor... n'està segur d'això.

I passen els dies, els anys, inexorables, i la pedra gravada... 

Sempre l'estimarà a un seu cor traspassat d'un record perenne de flors i colors, en aquell esclat  d'adolescència... fins el final dels seus dies.



Cap comentari: