Alcen la seua última mirada els desemparats assabentants del seu destí final, i d'entre la foscor de l'oblit humà veuen descendir el lluent verb diví:
“Sóc la veu dels desheretats,
sóc l'avui de l'ahir i el demà,
i en aquest etern present visc i us estimo.
No hi ha cap transició, sinó un instant més… de la Vida,
qui pot vorer els instants?
qui pot vorer el silenci?
qui pot vorer la vacuïtat?
qui pot vorer l'amor?
Mireu! ara mateix, aquest misteri!
Mireu la Vida! Mai no us he abandonat...
Mireu la Vida! Mai no us he abandonat...
Sou part del meu cor! Perquè sóc la paraula de l'ésser…
Sóc allò que mai no canvia enmig del canvi”
Sóc allò que mai no canvia enmig del canvi”
