El foc d'un vent venjatiu
encoratjat pel seny dels mites bufa,
encoratjat pel seny dels mites bufa,
penetrant sense denyar l'avís,
al damunt d'inics i desanimats.
Els jornalers de la infàmia
han de finar la seua comesa:
els seus volcànics cors
es fonen com lava,
i escalivats per l'arrogància,
ja s'enlaira l'últim miasma
infecciós de la ignomínia.
Mentre, darrere del vent,
cura de l'esguard
una mà sublim i perenne...
és Gea, que acarona pacient
els fills de la vida i de l'estima
fins el dia de l'alliberació de l'amor.3
Un nou món és l'espera del que vindrà...
desitjada esperança!
