Hi ha quelcom bastant clar: ens adonem que l’actual sistema democràtic ha esgotat la seua credibilitat. El desencís d’aquesta jove societat 15-M que reflexiona davant la praxi política, ve donat per l’evidència que llurs ideologies han esdevingut en l’art i la ciència que gestiona una moderna i particular submissió servil al capitalisme tot allunyant-se del seu camp conceptual basat en la vida pública i el bé comú, sent així que a qualsevol polític amb dimensió humana li és impossible governar en contra d’aquest sistema neoliberal i global per una raó: no pot perjudicar els interessos d’aquells que el procuren... i açò ha acabat enderrocant els pilars del socialisme occidental.
Després de l’abominable cafrada del formigó en aquestos darrers anys, el continu augment de l’atur i la precarietat laboral s’accentua més degut al requisit d’una euromoneda que obliga a disciplinar la despesa i el deute públic de l’estat. L’Europa del capital imposa les normes dels poderosos, la banca i les multinacionals, veritables amos del món. “Els diners com a fi en la nostra vida”, és l’axioma d’aquest tecnocràtic sistema de democràcia capitalista que ens obliguen a viure.
Ens adonem (qui “pensem la societat”) que el sistema considera tot ésser com a objecte d’explotació i de negoci al servei dels seus interessos; que competitivitat, productivitat, immediatesa, expansió, consum, han esdevingut valors que intenten conformar un model de societat suposadament “ideal”, quan són camí d’esclavitud moderna; que aquesta civilització del creixement continu no pot minorar el seu ritme i arriscar l’economia, a pesar de la conseqüent greu situació ecològica i humana que viu el planeta; que aquesta democràcia que creu que tots som iguals , uniformitza i homogeneïtza pobles i cultures sotmetent-los al pes d’unes lleis garants d’un particular model de “llibertat, pau i justícia” que atempta contra els drets humans; que aquesta democràcia de partits polítics que creu que la quantitat mana, utilitza llurs vots electorals per exercir el despotisme; que aquestos partits polítics semblen estar al servei d’empresaris patrocinadors: de fet, es compren mitjans de comunicació en favor de, es judicialitza la vida política en favor de, es compren trànsfugues en favor de, s’imputen polítics innocents amb col•laboració judicial en favor de, etc, cóm no ha d’haver-hi corrupció? La “paraula” del polític no te cap valor, cadascú diu el que li ve en gana sense cap tipus de responsabilitat, s’ha institucionalitzat la indignitat!
Els treballadors han de perdre la vivenda i continuar pagant-la als bancs que l’han embargada. Els rics defrauden hisenda (80 mil milions € a l’estat espanyol) i tenen fortunes en paradisos fiscals amb tota impunitat. Els bancs poden finançar PAIs, especular en borsa i comprar accions en industries poc ètiques amb els estalvis dels treballadors per obtenir grans beneficis econòmics, però quan la cosa ix mal, l’estat (que som tots) els “rescata” (100 mil milions € als bancs i caixes espanyols) alhora que centenars d’autònoms tanquen els seus negocis abandonats a la seua sort o d’altres treballadors són víctimes de l’atur. Pugen impostos i disminueix la despesa pública. Càrrecs polítics i assessors gaudeixen de privilegis econòmics i d’altra indol, inclús ara, en plena crisi, el PSOE valencià “col•loca” veterans personatges que no han anat a les llistes o no han aconseguit representació municipal o autonòmica, en organismes com el CVC o el Consell d’administració de RTVV sense tenir cap reconeixement o reputació en materia cultural o periodística... això si, han de “continuar” cobrant dels diners públics: tres, quatre o cinc-mil eurets mensuals, sinó, què seria d’ells?
Els bens d’utilitat pública són privatitzats paulatinament, i d’altres com el transport, la energia, les comunicacions, la banca o la vivenda no són considerats com a tals.
En fi, aquestes són algunes de les conseqüències d’aquest capitalisme salvatge i criminal que no te 50.000 milions de dòlars per combatre la fam i, tanmateix, si que te 2 bilions 700000 milions de dòlars (54 vegades més) per “rescatar” els “seus” bancs des de 2008.
Qui “pensem la societat” sabem que el famós “recuperarem el creixement” dels politics és impossible, ja que estem en deute ecològic per la ferotge explotació d’un planeta on la pobresa, la misèria i la fam van en augment. Aquesta és la realitat, aquest és el present, l’ara i aquí que volem viure per poder combatre’l, un present molt allunyat d’uns polítics instal•lats en la línia de fuga del futur.
Nosaltres, els ciutadans, no som responsables d’aquestes iniquitats, però ens sentim corresponsables per la nostra condició humana.
Urgeixen polítiques de sobrietat, de decreixement, de repartició del treball, a través d’una nova política dirigida per nous polítics sota una nova legislació electoral.
Sabem que el poble ha perdut el poder, però també sabem com recuperar-lo: amb l’esperit del Ché i l’actitud de Gandhi ha despertat aquesta revolució de l’esperit humà.
La consciencia està per sobre de la llei!
