EL MEU CAMÍ

He d’adobar el meu camí, encara.

Massa pressa, massa reptes per ser el millor,
tan ràpid en volen caminant
que no hi ha temps per capir
tota aquesta... competició?

Vida, temps... competició? No! No!


He despertat de l’esclavatge:
isolat, evadit, dimitit d’aquest estadi,
d’aquesta pugna d’atletes pel futur...
alliberat sóc enllà d’esquifida ment,
vull viure el present! l’únic futur és la mort!

Però el neguit torna quan el trepitjo,

l’he de trepitjar! Sense remei!
I el sanglot del meu esperit
és fumareig dels seus ulls... foscor... palpentes...

A ullcluc altra vegada, somnàmbul,
parle, accione, treballe, compre, pague...
Progrés! Prosperitat! Qualitat de vida! Felicitat!
S’anuncien a l’entremès dels treballs i els dies...
de la meua feina i dels meus dies.

La veu opulenta, mediàtica, consumptiva,
dirigeix els peregrins de la nova fe
pel miratge d’un camí d’il·lusió...
que mai no arriba a la seua finitud.

No vull tornar! Vull viure la llibertat!
Isolat, evadit, dimitit d’aquell estadi,
la veu del meu esperit em dicta la consciència:

He de lluitar, malgrat tot,
he d’adobar el meu camí... Ja!