Fa temps tinc recança al cor,
sé per què. Em miro a l’espill de la vida i veig un món del qual sóc
protagonista... m’agradaria que aquet reflex tingués la joia de l’alegria, però
no, lluny dels meus desitjos, un baf d’injustícies i despietats esdevenen llàgrimes
d’humanitat que parlen, em parlen amb crits desesperats davallant com torrents
pel cristall del meu voler. Són milions,
i jo els llanço la meva mà, però l’ambició i l’egoisme del meu món me la
talla tots els dies a toc d’explotació, de productivitat, de competitivitat ,
de consumisme i creixement indefinit. Sé que estem arribant al final d’un camí
que ens porta al precipici, doncs la consciència de la vida ens alerta dels
seus límits. Nosaltres, les persones, també som limitades, però sembla que aquells
que manen del món no ho volen entendre.
He escrit i recitat aquesta
poesia, he cantat algunes estrofes, em perdonareu per les mancances de la veu, però,
és un meu desig de l’ànima. Gràcies.