El vent de
vesprada ja arrissa la mar calma,
tremolar
d’onada, alenar de vela...
albiro l'escuma que amara l’arena.
Des del porxe de la Rota,
vell falutx marina la mar,
vell falutx marina la mar,
un xiquet juga
a la vora banyada
foradant amb afany la sorra blanca.
Els seus crits, de joia, llunyans...
com cançó de
bressol pel vell amador, pau i migdiada.
Festeja la
brisa camins de muntanya,
pàmpols de
vinya, remor de pins,
hortes,
jardins i figues de pala,
amorets
d’estiu en verd mantell.
L’alè dels Déus
encisa el poble:
Arbres que
canten! Parres que riuen! Ocells que saluden!
el Montgó és
Ciclop fet naturalesa, i ens mira, i vigila, i protegeix!
El port, font
de llum que tot ho il·lumina...
Però, d'oníric record desperte, afligit per la realitat.
Ferides per
desuetud, ixen de terra, encara,
pansides mans
obertes al cel,
silent plany
del seu oblit,
dels treballs
i els dies, de cep i de cup,
de pansa i riu-raus...
de pansa i riu-raus...
El groc
esmortit dels camps
escampa un miasma d'abandó i desídia.
Exèrcits de
formigó armat
imposen el record a llurs indrets...
Amb noms de vexació!
Muntanyes de
xàrcies desaparegudes,
d’homes pel
peix i la sal remenant,
barrets al
sol i cul a terra, i mirades, i passejos, i pesqueres,
hui
esdevingut negoci d’uns quants! Merda! Qui ens salarà?
Em ve recança
en recordar-te, Dénia,
trist d'esta hora que visc.
Distingits
lladres t’usurpen l’encant,
se m’empipa
l’ànima en vore’ls pel carrer.
Ells s’han fet
rics despullant-te de bellesa
i a mi em
furten la plenitud en nom del progrés... progrés?
Se m’empipa
l’ànima en vore’ls... Manar!
