El creixent desencís de la societat davant la praxi política en un món on les ideologies han esdevingut diferents graus d’eficàcia servil al capitalisme, ens testimonia que la política ha deixat de ser un mitja per la salvació del planeta i de l’ésser humà. Cal que cada persona s’esforçe a contracorrent per poder obrir la seua ment i ser conscient de la “realitat” d’aquesta greu crisi ecològica, social i humana (de l’esperit humà) que vivim. Cal construir aquesta estructura social i universal amb força i energia d’acció que ens empente cap un canvi radical i urgent. Cal lluitar per un món on poder viure en plenitud, en justícia, en pau i en dignitat. Lliure, així, aquestes reflexions:
REFLEXIÓ 1. Al polític amb dimensió universal i humana li és impossible governar en contra del sistema econòmic, capitalista i global per una raó: no pot perjudicar els interessos d’aquells empresaris que el procuren i, raonablement, alguns abandonen abans que els crucifixen. Així, la política ha esdevingut en una pugna o competició per conquerir, perpetuar-se i exercir el poder sota la direcció dels poderosos i el “seu món” capitalista, tecnocràtic, legislatiu, judicial, financer i mediàtic. La casa política, desgraciadament, va omplint-se d’incompetents i vividors, subjectes que obrin portes al “tot és objecte d’explotació i de negoci”, depravant l’acció política i portant el planeta a la ruïna. Així són aquestos apòstols de l'espera del que vindrà... que no és esperança, sinó, com deia Simone Weil, angoixa!
REFLEXIÓ 2. Hi ha una qüestió democràtica: creure que “la quantitat mana”, i quan aquesta majoria m’ha donat el seu vot, tinc el dret de fer el que em dona la gana d’una manera descarada i llicenciosa. Aquest és un dels presumptes axiomes del món democràtic, un autèntic verí, doncs és el camí on la democràcia esdevé despotisme. El bé comú no és la suma dels bens particulars de cadascú, sinó el gaudi que procura la relació harmònica entre l’acció social, la societat i la naturalesa, i aquí parlem del conjunt de persones que, amb els nostres problemes i diferències, intentem conviure. No és fàcil, per aquesta raó la política és un art... o hauria de ser.
REFLEXIÓ 3. Hi ha una qüestió política: creure que “tots som iguals”. Aquesta és una de les afirmacions més perilloses i perverses que l’actual sistema democràtic manté com a principi. Sota aquest criteri o manera de pensar que te l’estat modern, s’intenta homogeneïtzar i uniformitzar en favor d’allò que afavoreix i fomenta llurs interessos sobirans, sotmetent els seus pobles sota el pes d’unes lleis “garants” d’aquest model de llibertat, pau i igualtat que atempta contra els drets humans. Som diferents! Els pobles del món han d’exercir el dret a viure “naturalment”, o siga, mitjançant la seua manera de vorer i entendre el món. Les virtuts humanes ens fan participar la democràcia, són el mitjà per gaudir-la: sols pel diàleg respectuós i constructiu es podrà col.laborar per la salvació d’un món estructuralment injust; sols l’estima i admiració per les cultures pot superar situacions... hem d’unir-nos en la diferència, el món és bell per la seua diversitat!
Hi ha quelcom que transcendeix tot i pel qual l’ésser humà supera qualsevol conflicte: l’amor per la vida.
REFLEXIÓ 4. En aquesta civilització de la competitivitat i el creixement continu, no és possible minorar el ritme consumista, doncs sucumbiria el seu sistema econòmic, tanmateix, el planeta ens alerta dia a dia de la seua sobreexplotació i conseqüències... malgrat aquesta realitat, davant una crisi econòmica, els estats injecten finançament per impulsar la producció industrial incitant permanentment la societat al consum, desestimant la reparació dels aparells i fomentant “l’usar i tirar” alhora que s'utilitza políticament aquesta demagògia dels pactes pels compromisos de Kioto que no han signat els països més potents. L'única via de salvació seria encetar una política d’hàbits individuals de sobrietat, de decreixement i repartiment del treball, però açò significaria, com hem dit abans, la mort del sistema consumptiu, la ruïna d'aquest sistema capitalista salvatge que organitza la vida econòmica, social i política global ... Som, doncs, en un atzucac?
REFLEXIÓ 5. La solució a la crisi ecològica no és una solució exclusivament tècnica: energies renovables, campanyes d’estalvi energètic, campanyes de conscienciació, etc. La crisi ecològica és un problema de percepció i la consegüent intervenció humana. L’ésser humà ha de tornar a reintegrar-se en la naturalesa, “sentir-se” naturalesa, “xafar” la terra, “habitar-la”, “viure” el seu ritme. Per aquesta raó, la solució a la crisi ecològica passa per un canvi cultural, una transformació dràstica en la nostra manera “d’estar” en el món, de “residir” en ell, i això significa el retorn a la interconnexió i l’harmonia, a l’ecosistema que impel•leix l’acció cooperativa que integra ésser humà, naturalesa i univers en una unitat anomenada Vida. Només d’aquesta manera podrem canviar la realitat. Tot el demés son hipocresies i demagògia de política barata.
REFLEXIÓ 6. La gran indecència i exemple de degradació de l’ésser humà ho testimonia el manteniment dels “exèrcits” i la indústria armamentística, aquesta última intrínsecament terrorista. El món es gasta diàriament 2500 milions de dòlars en despesa militar. Contundentment: la pau i la política militar són extremadament antagònics, diguen el que diguen, una guerra mai porta a la pau, sols a vencedors i a vençuts. La pau és una experiència interior i humana que sols podrem viure si aprenem a perdonar. D’entrada, cal confiar amb l’altre! sinó, quina és la condició humana? Per això, també contundentment: la democràcia és incompatible amb els exèrcits.
REFLEXIÓ 7. Però, el planeta és un ésser viu, amb consciència. Aquesta arrogància antropocèntrica de creure que som els únics éssers del món amb raó i amb drets sobre qualsevol altre ens, aquesta actitud d’haver-nos abstret de la natura creient que aquesta és objecte d’explotació al servei dels nostres “negocis”, aquest pensament de creure’ns éssers superiors i allunyats de considerar-nos part d’un tot, està provocant la resposta del planeta. Les criatures, els arbres, les flors, les muntanyes... la seua vida (com la nostra) te un sentit davant l’univers i aquest és sagrat, si així ho podem afirmar tot considerant sublim la nostra vida, per què, doncs, no actuem en conseqüència?
