No puc vorer la nit
amb les seues ínfimes lluernes blanques,
no veig pel dia les persones, no les trobe!
quin món és aquest?
Com màquines de desolació
que escopinen míseres innovacions,
veig passar aquest fum negre que tot enverina.
Allò menyspreable és digne de lloa,
el vituperi s’institucionalitza en aquesta societat
d’infestada felicitat i pervertit progrés,
de massa lleis i massa poca justícia.
Contínua novetat pel plaer i luxe del consum,
conquesta de la ciència i la tecnologia.
Quatre bandits d’or heu esdevingut model mundi,
però jo, jo no col•labore! no!
no seré aliment d’aquest motor
que crema dignitat i principis
per correr veloç, de davallada i privat de frens,
cap a l’abisme del mal.
No puc vorer la nit
amb les seues ínfimes lluernes blanques,
però sento dintre mi el plor que ve d’elles...
la sentència de la vida ja ha segut lliurada.
Busca urgentment recer, amic, i encén un llum de cor, que a fora la tenebra de por serà mortal...
fins que el nou dia torne a il•luminar persones
i el món torne a ésser món.
