El veritable amor per la vida és tan humà, tan
fort, tan intens, que ho transmuta i transcendeix tot. No hi ha res fora de la
constant i eterna creació del present que puga equiparar-se a la bellesa de la
seva diversitat, és una força que et subjuga i et fa sentir lo immensament gran
que ets al sentir-te fill de la Mare Terra.
Aquell que renuncia al poder, a la voluntat de
manipular i instrumentalitzar la realitat;
qui reconeix el caràcter sagrat de la
naturalesa i mostra actituds de respecte i compromís amb ella, sap que la vida
no és cap mitjà a través del qual conquerir les nostres ambicions, sap que no
venim a aquest món a sentir-nos protagonistes, ni per ser els primers, tampoc
per voler arribar a l'inabastable sense passar per on s'ha de passar ... la
vida és consciència en una experiència d'integració, de relació, d'harmonia,
que segueix el ritme de la natura connectant-nos amb la totalitat del planeta,
un compliment d'amor humà que no s'atura en el camí, sinó que, davant les
dificultats, davant les injustícies d'aquells que generen devastació,
extermini, dolor i sofriment, segueix lluitant fins al final omplint-se de pau
interior, acomplint amb la seva realització, la seva plenitud, la seva voluntat
de no perdre la dignitat humana encara a risc de la pròpia vida.
En aquests moments vivim un món privat de tota
esperança de salvació, un món dirigit per autèntics delinqüents responsables de
delictes de lesa humanitat que exerceixen el seu poder impunement, promovent
lleis que autoritzen a provocar guerres "preventives" on moren
centenars de milers de persones innocents en nom de la "seguretat" (a
priori, es considera enemic aquell que no pensa de la mateixa manera), de
l'egoisme, de l'ambició de poder, d'un lideratge mundial que necessita dels
recursos naturals per poder seguir sotmetent
política, econòmica i socialment pobles i cultures d'un planeta cada
vegada més abocat a un fatal destí: la seva degradació, la seva destrucció.
Estats anomenats "democràtics" gasten
(tot i la crisi) milers de milions d'euros anuals en els seus "Programes
Especials d'Armament", sembrant el món d'armament bèl·lic, de bases
militars i escuts antimíssils que provoquen la inseguretat global i el
deteriorament de relacions diplomàtiques entre estats.
El lleó mata quan té fam o quan els seus
cadells tenen fam, i no caça la millor peça, sinó aquella ja caduca, aquella
que ja és un destorb pel ramat és precisament la que captura per saciar la
gana. Ni el lleó ni qualsevol altre animal salvatge torna a matar fins que no
senten fam.
Tot el contrari són aquests líders del
terrorisme que destrueixen i carreguen contra tot perquè en aquest moment ho
veuen així i han de fer-ho ... Què importa que siga la naturalesa? Què importa
que siguen éssers humans? Cal destruir i es destrueix, cada vegada amb més
perfecció, amb més exactitud, en nom, simplement, dels seus mesquins interessos
de poder econòmic i control global. Quina pena de celebritats humanes! Les seves
ments estan altament qualificades i es dediquen a construir mètodes sofisticats
per poder acabar amb la vida humana, cada vegada amb més precisió. És dolorós
veure cóm tanta saviesa humana s'empra per a la destrucció i quant de poca per
realitzar grans obres, per construir un món equilibrat, equànime,
"habitable" i unit en la seva diversitat, quant de poca! Quants
diners per destruir i quant de poc per ajudar.
La deshumanització i la barbàrie han
aprofundit en una societat de persones que semblen haver perdut la seva
integritat potser a causa d'un model d'usos basat en la propaganda capitalista
dels mercats, la seva economia i els seus valors i hàbits de consum i de modes.
Ningú aixeca la veu, fins i tot els anomenats
"homes de déu" (un déu substància hipòcrita i fals que utilitzen per
parlar en el seu nom adoctrinant les seves parròquies) només s'ocupen de
nimietats oblidant-se dels grans problemes de la humanitat. No s'enfronten a
aquests líders corruptes i criminals perquè són els mateixos que els donen
suport, és més, fins i tot beneeixen els seus arsenals bèl·lics en dies de
commemoracions.
És una vergonya que aquells que haurien de
desprendre's de tot el caduc, de tot el terrenal, de tot allò que avui és però
que d'aquí uns moments pot deixar de ser, actuen amb tanta immoralitat i
indecència. Per molt que es diga des del Vaticà, mai les seves ments ni els
seus cors podran d'aquesta manera ser lliures ni actuar amb subtilesa, amb
aquesta delicadesa i aquesta fluïdesa que tenen els éssers que viuen despresos
de tot. Hi ha necessitats que cobrir! diran, però una cosa és cobrir les
necessitats i una altra és viure aferrats a allò que constitueix el poder i l’afer
per solucionar aquestes necessitats... i ja sabem qui els facilita aquestes
solucions.
La contaminació en terra, mar i aire, ha
arribat a límits extrems; l'extermini d'espècies animals, de pobles i cultures;
la destrucció d'ecosistemes, de boscos, de costes, de rius; la mort diària de
milers de nens i adults a causa de la fam, la set, les malalties i la falta de
medicaments... les dades són alarmants, tanmateix, les transnacionals segueixen
explotant el planeta a la recerca de petroli, de coltàn, de gas, etc. i es
continua parlant de productivitat, competitivitat, creixement, democràcia i
consum per fer front a la crisi. 2012 fou l'any en què més guerres hi ha hagut
des de 1945, són conseqüència de tot això.
Moltes de les terres on les màquines
assassines del capitalisme devasten, són considerades "sagrades" pels
seus oriünds i mil·lenaris habitants. Han de ser protegides i defensades en nom
de les seves divinitats, cultures i tradicions. Però les lleis democràtiques dels
estats moderns imposen la seva singular visió de món sobre totes les coses,
considerant aquests territoris la seva propietat i explotant-les en pro del
progrés econòmic, tot acusant, a través dels seus poderosos mitjans de
comunicació, de terroristes als habitants d’aquestos pobles originaris que
lluiten pels seus drets i llibertats, sent assassinats uns o detinguts, processats
i empresonats altres, doncs atempten contra les lleis de la democràcia, el
progrés i el bé comú, oi que si?
No hi pot haver esperança actuant d'aquesta
manera.
La política contemporània ja ha esgotat la
seva credibilitat: aquesta funció teatral on actors polítics, blaus i vermells,
van canviant-se el paper argumentant el que els dicta el seu
"apuntador" capitalista, sent l'espectador qui, malauradament,
"contribueix" seguint les premisses d'aquesta representació contínua
que els està afectant negativament l’ànim i arruïnant la seva vida.
Desafortunadament, són molts els que
aplaudeixen aquest dantesc espectacle que suscita insensatesa, indiferència,
egoisme, estupidesa i insensibilitat en les seves pròpies vides... necis!
Cap "reforma" no serveix per a
res... Cóm encara hi ha qui confia en el lladre, el corrupte, el criminal o
l'usurpador? Quants milions més d'éssers humans han de morir de fam i de set
cada any per adonar-nos-en? Quant més cal contaminar o exterminar?
Només una catarsi que restaure el nostre
esperit humà podrà aconseguir aquest canvi d'actitud, de percepció de món, que
ens ajude a trobar el camí de salvació. Només vivint el present amb l'espontaneïtat
que brolla de l'Amor per la Vida, podrem transformar radicalment aquesta
situació.
És per tant necessari, provocar urgentment un
canvi conscient a través d'una vida de sobrietat, de respecte i de veritable
democràcia amb la resta del planeta: els meus drets, la meua felicitat, la meua
llibertat, restarà en funció dels drets i les llibertats de la resta del món.
Cooperatives, repartició del treball,
economies sobiranes, restauració d'equilibris socioeconòmics en els territoris,
desmunt de les grans multinacionals i els seus mercats, decreixement,
solidaritat, transparència, participació ...
Tanmateix, si seguim amb les polítiques de
"reforma" dictaminades pels responsables del deteriorament del
planeta i el drama humanitari; si ens indueixen a enfortir la competitivitat i
el potencial de creixement comptant amb un suport fiscal al consum de les
llars; si es contínua anhelant el total alliberament d'un sistema financer
controlat per una política monetària única i una disciplina fiscal comú; si es
somnia amb augmentar fluxos de capital cap a mercats "emergents"
elevant els nivells de capitalització; si es pretén, per fi, salvar el món
mercè un "creixement" continu i indefinit, llavors l'espera del que
vindrà, com deia Simone Weil, no serà l'esperança, sinó l'angoixa.
La situació ara mateix és greu, molt greu,
tant que en qualsevol moment pot succeir que ja res tingui remei.
