S’esvaneixen els honestos
amb el cobdiciós alè del nou mite,
agonitzen els desemparats
sota l’opulenta ombra financera,
s’enfonsen els savis d’humanitat
trepitjats per l’arrogància tecnològica.
Nous glossadors del futur
anuncien allò que mai no arriba,
i des de les finestres de la meua vida,
veig passar tota aquesta multitud atabalada
cap al virtual destí que l’especialista en felicitat projecta.
Aneu en compte! Aneu en compte! cride espaordit,
però milions d’ones mediàtiques
entelen contínuament l’espai que els cau a sobre,
i se’ls fa la nit al seny... nit fosca.
Aquella falsa imatge, aquelles vils paraules...
Miren, escolten, assenteixen, produeixen, consumeixen...
un dia rere l’altre... l’avidesa de diner, de posseir,
demà seràs ric! Seràs feliç! Demà!... anuncia el capitalisme.
Però avui caldrà contar les morts que hi pertoquen.
Venedors d’avantguarda, de prosperitat, de projectes de futur.
Assassins de pobles, de cultures, de vides.
Apòstols de la infàmia, d’iniquitats legislades.
Mireu-los tirats de trage! Què parlen?
Vomiten paraules per menjar-se el món,
desencarnades, divorciades de cor.
Són l’enginy de les seues polítiques,
reflex del progrés i el creixement
d’aquesta nova i democràtica pobresa occidental.
I continuen menjant, devorant
el darrer tros de vida i de llibertat que
queda,
la resta, fa temps varen buidar dels seus
ventres.
Encara, des de les finestres de la meua vida,
veig passar a tota aquesta multitud
atabalada...
Aneu en compte! Aneu en compte! els crido
espaordit,
mulleu-se! sense por! feu justícia!
lluitem per la vida i la dignitat
abans que tot siga consumat.
