Les democràcies perden l’essència, l’essencial. Aquesta urgència,
aquesta rapidesa, aquest córrer desesperats cap a l’absurd d’una meta mai no
arribada que fa caure la persona exhausta. Ens deixem l’ànima en algun indret del camí
incitats per la propaganda política de progrés i de futur, de creixement i
prosperitat... esdevenint esclaus de la modernitat.
Aquesta immediatesa en les transaccions econòmiques, aquesta expansió
de les mercaderies, aquestos individus que es creuen déus i ens diuen el que
hem de fer per poder gaudir de les seues democràcies: parlar una sola llengua:
la dels mercats; professar una sola religió: la dels mercats; respectar una
sola llei: la dels mercats; acomplir amb els nostres deures: servir els
interessos dels mercats (contaminant, destruint, exterminant).
Perquè no hi ha vida ni felicitat sense diner, ni productivitat sense
explotació, ni competitivitat sense capital, ni consum sense articles, ni
articles sense compres, ni compres sense anuncis. Aquesta és la roda
democràtica que atropella els pobles del món. La ornamentada roda occidental
dels drets humans gira provocant un soroll espaordidor als pobres del món, als
desheretats, als desnonats... aquesta hipòcrita veu atiplada del bé comú i la
qualitat de vida dels “mass-media” que impedeix escoltar i gaudir la diversitat de notes en l’harmonia de la
vida.
Aquestos oïts sords de compassió, aquestos ulls cecs de realitat,
aquestes mans assassines del sentiment i de l’estima. Éssers denigrats per la
política econòmica, amargats per la heretada felicitat del deute domèstic,
esclaus d’una llibertat perversament certa en una societat infestada de mesures
de seguretat... per defensar-se del monstre terrorista assignat pel sistema.
Perquè no hi haurà pau mentre els bancs de les democràcies financen
la indústria d’armes de destrucció massiva, nuclears; mentre els estats d’aquestes
democràcies subvencionen els seus exèrcits; mentre l’església catòlica
beneisca l’armament.
No hi haurien terroristes, doncs, si aquestes democràcies fabricaren pau
i no armes; si aquestes democràcies no devastaren, agrediren ni xuclaren la
sang usurpant la riquesa d’altres pobles.
Despullats del sentit humà, negligit l’esperit, sols queda la imatge,
la façana, l’aparador... l’ésser. És l’exemple en tota norma d’aquesta
civilització financera de la humanitat,
potser l’última.
Tot tenia un límit, el planeta també. L’ésser humà s’allunyà de l’humà.
