L’abolició dels
partits polítics com a possible solució
a les continues crisis que pateix la societat i el planeta, qüestió
avalada per mi i expressada en un recent article, ha sigut durament criticada i
titllada “d’antidemocràtica” dintre un clima enriquidor de diàleg per part
d’un amic meu, el qual remarca el fet que “el problema” ha de passar per “la
persona i la seua educació”.
L’absència de
partits polítics, per a ell, suposaria un greu atemptat contra la diversitat de
pensament i la seua pluralitat.
Però, quan fem un
repàs i una síntesi de la història de la humanitat, concloem que l’etern dilema
entre “l’u i el múltiple" (dictadures-democràcies, al·legat que desenvolupa
l’article anteriorment citat) és, sens
dubte, el que ha acompanyat les formes de govern en la majoria de pobles
“civilitzats” fins avui.
I és avui quan
fiquem sobre la mesa els seus resultats: gravíssima crisi humanitària,
devastació indefugible de la naturalesa, deteriorament crònic del medi ambient
i continu extermini de les espècies. A més a més, en aquets darrers anys “el
sistema” capitalista, neoliberal i tecnocràtic ha accentuat perillosament
aquestes calamitats procurades per una crisi ontològica: la de l’esperit
humà. Som actors protagonistes i espectadors d’un món abocat a la seva ruïna,
que és la nostra.
Educació! Valors!
Replica el meu amic, per acabar dient-me: ah! I com es possible governar un
poble sense partits polítics, sense ideologies, sense organització política?
Podem buscar la
resposta, dic, en pobles de cultures ancestrals o, fora del camp humà,
observant els ecosistemes i aplicant aquest axioma: “no hi haurà salvació de
l’ésser humà sense salvació de la naturalesa”. En una cosa estic totalment
d’acord perquè és primordial: l’educació i els valors humans.
Perquè democràcia
és participació i transparència: entre tots i totes hem de decidir tota actuació política,
directament, sense cap representació o succedani que ho faci per nosaltres. La
persona ha de saber actuar amb respecte i compromís en tot allò que afecta al
seu model d’ús social, econòmic i mediambiental, i per arribar a aquesta
aptitud abans ha sigut conscient que està connectada amb la totalitat del
planeta, que forma part d’un tot en harmonia i que ha de ser solidaria amb la
resta d’éssers si vol mantenir eixe equilibri que és font i origen de tot
ésser vivent.
La persona que
gaudeix d’aquesta visió, d’aquesta percepció de món, posseeix una ment
d’horitzó obert que la capacita per entendre la diversitat de cultures o
cosmovisions com una riquesa de la mere terra, i les seves diferències
d’actituds i pensaments com nusos d’aquesta gran xàrcia que conforma l’essència
de l’ésser humà: l’ésser relacional. On va l’home per si sol?
Per tant, caldrà
construir ponts o nexes d’unió en la diversitat, doncs la “veritat” també és
diversa, i per atendre aquesta convicció cal respectar els drets dels pobles i
encetar un diàleg respectuós i de mutu enriquiment, aquí parlem de pluralisme,
que no és el mateix que pluralitat. És aquesta l’única via de salvació, lluny
de quotes de poder, cultures dominants o estats omnipotents.
No cal, doncs,
ser de dretes, centre o esquerres, per acceptar aquest procedir, ni tampoc per
convenir en el bé comú o la qualitat de vida quan el seu compliment ha de ser en funció
del bé comú i la qualitat de vida de la resta de pobles del món. No cal resar
una ideologia concreta per saber que la contaminació que produeix la maquinària
de producció capitalista, o la seua violència contra els ritmes de la
naturalesa, o el seu aniquilament de pobles i cultures provocat per
multinacionals del progrés i la democràcia,
són nocives pel planeta. Perquè el planeta no entén de quotes de CO2, ni
de creixement econòmic, ni de fronteres entre estats, ni de globalitzacions... sols
l’amor per la vida dels seus habitants podrà mantenir-nos digna, plena i mútuament o en
comunió amb ell.
Calen, doncs,
persones amb “vocació”, fars que puguen il·luminar, guiar una societat ja
educada en valors humans... però, és el meu concepte de “valors” el mateix que
té el meu amic? què són els valors?
Aquí anem a ser
filòsofs (els grans enemics del “sistema”). “Sols allò que no es fa per estima
pot damnar el nostre cos”. Els valors humans estan directament relacionats amb
l’amor per la vida. L’ètica humana marca el límit de les nostres accions: “jo
sé que la meva actitud pot perjudicar als demés, o a la naturalesa, o al medi-ambient”, tanmateix, la societat em
perdona aquest mal en nom de l’economia, és més, l’actual societat és
indiferent a tota violació de l’essència del les coses si aquesta comporta un
benefici econòmic, el “sistema” així ho jutja i ho transmet. Per aquesta raó la
superficialitat i el individualisme és cultivat a les escoles del
neoliberalisme, convé una societat-competició on tots lluiten contra tots per
triomfar, per ser famosos, per ser rics... per a tota aquesta gran massa de
gent aquestos són els seus valors, els mateixos que avalen mitjans de
comunicació, governs i transnacionals. Però, realment, qui guanya amb tot açò? Aquest model de democràcia! És aquesta la nostra època.
L’urgent canvi o
transformació radical, efectivament, ha de sorgir de la persona, però aquesta,
evidentment també, ha d`haver-se “mamat” una educació en veritables valors
humans, o siga, aquells basats en el transcendent amor per la vida. Però
aquesta educació no tan sols és dels pares, ni sols de l’escola, sinó també de la
societat... Tots podem començar a canviar d’actitud davant la vida demà mateix
si volem, sols cal despertar el nostre esperit, però això no
serà possible en una societat tecnocràtica com la nostra. La tecnocràcia és
incompatible amb la democràcia perquè, lluny de tenir una dimensió humana, s’ocupa
primer dels beneficis econòmics que de les persones. La tecnologia no és al
servei de la societat sinó del capitalisme. Si la política contemporània ja ha
esgotat tota la seva credibilitat, és per aquesta causa, doncs la majoria de polítics també
estan al seu servei. Quin “valor” te avui la paraula d’un polític?
Què és l’ésser
humà? A què ha vingut a aquest món? Són preguntes que ens hem de replantejar
una vegada assumit que l’únic “futur” veritable és la nostra mort, i no eixa línia de fuga anunciada contínuament en forma de promeses mitjançant eixos mítings polítics de faràndula hipòcrita que sols persegueix la conquesta del poder.
La diversitat de
pensament o ideologies privilegien l’ésser humà (el mateix que la diversitat
ecològica i d’espècies embelleix el món), no per dominar amb la singularitat
del millor, sinó per conviure amb confiança i col·laboració mútua la plenitud i
el goig de viure la vida. Torne a repetir: “amor per la vida” com a nexe d’unió
de tots i totes les persones del món... sense que ningú no mane.
