“...
treballaven 12 hores diàries els set dies de la setmana, sense descans, en
estacions rentadores d’autos a Rojales i Torrevella per 200€ mensuals.
...
a canvi de menjar i dormir, tancats i sense poder eixir del seu lloc de feina,
treballaven 12 hores cada dia, menors d’edat inclosos, en establiments tipus
“Kebap” a Alacant i S. Vicent del
Raspeig. Sense la més mínima condició d’higiene i salubritat necessàries”.
Són
casos de persones deixades explotar pel fet que solament intenten sobreviure,
alguns dies, alguns mesos més. Provenen d’aquesta gran part de la humanitat que
cerca aplacar la seua desesperació, que busca, encara amb el seu dolor i la
seua tragèdia, instants de joia, d’esperança, d’un resplendor
que, malgrat ser fugaç, il·lumina els seus esperits provocant-los el somriure
encara que tot s’acabe
instantàniament... un got d’aigua, un tros de pa, una mà misericorde.
Aquestos
desheretats, aquestos milions de persones víctimes de la misèria que provoca el
sistema capitalista i el seu neoliberalisme democràtic, què poden esperar? qui
o què els pot prometre o assegurar una vida digna? a qui poden escoltar? amb
qui poden confiar? amb nosaltres, el món occidental? què més ens queda per
consolar-los, per prometre’ls?
Però,
ja no cal més teatre, ningú no pot portar carasseta durant molt temps: a casa
nostra, el codi penal tipificarà com a delicte acollir o ajudar persones “sense
papers”, ànimes despullades de terra i de pa per part d’aquestos delinqüents que
manen del món tot proposant, dictant i
executant la seua pròpia llei.
La
caritat, la compassió, aquesta preocupació pel proïsme, aquesta joia que
representa ésser útil als altres, transmetre’ls esperança, confiança, aquest
afer que duu quelcom de sincer i de profund anant més enllà de tot prestigi o
fama personal, que inclús ens fa perdre subtilment la salut per estima, per
amor, aquesta autèntica felicitat humana que res te a veure amb els diners o el
poder, aquesta magnanimitat humana... ens és segrestada per llei!
La
màquina democràtica del creixement continu i el progrés necessita imperiosament
seguir violant els ritmes de la natura trencant les pedres per buscar or o
petroli, contaminant les aigües i l’aire, exterminant els animals, la vegetació,
els pobles i les seues formes de vida, són aquests darrers, desplaçats,
foragitats dels seus territoris ancestrals, que esdevenen immigrants “sense
papers” aquí i “terroristes” allí en tant lluiten contra el poder establert per
defensar els seus hàbitats.
Però,
el “sistema” no entén res que no siga el benefici econòmic, i amb aquest
precepte ha aconseguit que les
democràcies modernes triomfen conformant un món tecnocràtic legislativa i
judicialment homogeni, estructurat per grans bancs i multinacionals que
devasten petites botigues i negocis amb la fi d’aconseguir el control total de
la seua ciutadania: l’esclavitud. Ja hi som. La gent treballa on siga, com siga
i pel que siga, deixa perdre els seus
drets, també es deixa explotar!
Acabaré
amb un passatge autèntic de S. Lluc (que no trobarem en cap evangeli de la
vulgata) que fa referència a una persona galilea que treballava el seu camp en
dissabte (dia sagrat no laborable la transgressió del qual suposava inclús
pena de mort) i que parla així:
Jesús
li va dir: “Home, si ets conscient del que fas, ets feliç, però si no n’ets
conscient, eres un maleït i un
prevaricador de la llei.”
Aquest
missatge és clarificador i definitiu: si fent ús de la teua llibertat plena ets
conscient del que fas, fas costat a allò que és just. En poques paraules: la
nostra consciència pura està per sobre de qualsevol llei.
Caldrà
que ens “mullem” amb l’esperit del Ché i l’actitud de Gandhi per perdre la por
i actuar amb força consciència: cal una revolució per un canvi individual,
urgent i necessari que reintegre a l’ésser humà
la seua dignitat i el seu lloc en harmonia, no sols amb la naturalesa,
sinó també amb l’univers, del qual en forma part. Una nova civilització, un
nova era, una nova innocència.
