Ja em són
feixugues les parpelles
baix el pes de
tanta indiferència,
tants anys he
estat vetllant, sol,
a la nit del
meu poble,
que ja no puc
suportar per més aquest ultratge.
Que em
perdonen les ànimes que estimaren.
Abatut,
caigut, sotsobrat,
arrelat bese aquesta terra, meua nació,
no puc
aixecar-me, ni deixen expressar-me sobirà
al parlament
d’aquesta democràcia que em sotmet,
sols aquest
xiuxiueig polsós
que remou la
remor de les veus
per la
dignitat perduda.
Ningú de
vosaltres, fills d’aquesta mare,
haveu sabut
escoltar.
Que em
perdonen les ànimes que estimaren.
Ja
m’arrosseguen al fossar de les cultures,
com peix petit
que és llançat de la xàrcia
sure esmorteït
en aquest pèlag global
a mercè de
vents i corrents forasters
que porten a
un món que no vull,
i allí us veig
a tots vosaltres, complaents...
Sóc la vostra
darrera veu!
però m’ofega
aquest oceà estèril
per l’esquer
capitalista delmar de diversitat.
Que em
perdonen les ànimes que estimaren.
Sóc l’últim
glop de saó
que mai més
donarà saba
a l’arbre d’un
nostre univers
que mor
desnodrit, despullat d’identitat.
Eixen de mi,
encara, pansides mans
obertes al cel
reclamant
la verema de
ritus i tradicions
que amb la
meua derrota
expiren per
l’abandó i la desídia.
Ploren els
marges
la soledat
d’un meu cos
que es malmet
abraçat de l’olivera,
saviesa dels
segles,
tots dos
soterrats amb nostre tresor.
Que em
perdonen les ànimes que estimaren.
Sóc el darrer
far d’aquest port
que guia els
vaixells dels quatre vents,
de terra endins i de
mar enllà,
llum d’un món
peculiar
que ha viscut un seu mite fins avui,
envaït per la
foscor d’aquesta indolència
que aclapara i
mata el meu voler.
Que em
perdonen les ànimes que estimaren.
Arriben lladres
i delinqüents infames
emparats per
lleis que agredeixen la vida,
gentola del
negoci i l’explotació amb trage i corbata
absents de
sentiment i d’estima,
i des d'aquestes institucions s'escampa la merda...
la merda d’aquest
model de turisme,
la merda del seu formigó, del seu oci i dels seus serveis,
la merda dels
diners, del creixement, de la competitivitat,
la merda dels anuncis
i el puto consumisme,
veniu! veniu! trepitgeu
els nostres patrimonis,
que nosaltres, llepacrestes i renegats,
hem prostituït
feines, costums i tradicions per vosaltres,
veniu a les nostres festes!... embruteu, però porteu diner.
Fills de Pizarro que deshonreu la llengua i la cultura,
que lliureu al
capital privat allò que ens pertany,
muntanyes i
costes, camps i marines,
les nits ja són
tenebra als dies d’un poble blasfem,
és aquest el
meu adéu.
Que em perdonen les ànimes que estimaren.
Que em perdonen les ànimes que estimaren.
Ja em són
feixugues les parpelles
baix el pes de
tanta indiferència,
tants anys he
estat vetllant, sol,
a la nit del
meu poble,
que ja no puc
suportar per més aquest ultratge.
Que em
perdonen les ànimes que estimaren...
aquesta terra.
