Els fills de la
terra clamen al cel,
llàgrimes són les
que criden,
doncs, de res valen
paraules
en aquest món ja
podrit.
Subjectes infectes
de corrupció i poder,
polítics i líders
d’aquesta servitud,
devoren sense
pietat, sense escrúpols,
allò estimat, allò
sagrat.
Milers de milions
de dòlars
en nom de la
seguretat,
aquesta obsessió
dels incultes,
dels boixos, dels alienats,
emprats per llogar
terrorisme
armamentista en nom de la
certesa
contra l’innocent,
contra qui viu
amb dignitat la fecunda terra
sempre jove a cura
de la mà oriünda,
mil·lenària, que dia a dia
esquartera
el malparit capitalisme.
Escampats i
soterrats, com Osiris,
pels camps del món,
la civilització us
oblida
silenciats per onades
mediàtiques corporatives.
Tanmateix, Isis us
cerca
cantant vells himnes,
cançons funeràries
de sembra...
i la llavor és
fèrtil, sou milions!
La veu de la Mediterrània
és la veu dels ofegats,
la veu del desert
d’Arizona
és la veu del moribund,
veus que mantenen
viva l’esperança,
que us fan arribar
al lloc
on l’usurpat és violat,
si, allò que és
vostre
és a les llars i carrers de la modernitat,
allò que és vostre
és l’estat de benestar,
la qualitat de vida
occidental...
allò que és vostre
és Europa
i els EEUU! Veniu!
Veniu i reclameu el
que us pertany:
la vida!!
L’infame que mana
del món us insulta,
però el seu país no
te història,
pobles i cultures,
costums i tradicions,
saviesa i filosofia foren exterminats
per l’apropiació i l’espoli.
Les barres són
fusells i les estrelles bombes,
així nasqué aquest
insult
que hui encarna un trompellot daurat,
depravació humana i
política
que us titlla d’il·legals.
Immigració
il·legal!
Diu el fill d’emigrant mentre,
impertèrrit, veu
agonitzar
l’última reserva índia.
Corporacions i
multinacionals,
polítics i governants
continuen
explotant,
continuen l’extermini,
guerres, diner,
poder, èxit,
producció, consum,
immediatesa, creixement,
tecnologia,
liberalisme,
globalització, democràcia...
Prou! Exhala la naturalesa
en el jorn dels desheretats,
holocaust de
criatures, suplici del medi...
i entre tanta
podridura, encara,
com un últim
xiuxiueig, es deixa escoltar:
Segles de
colonització arriben a la fi!
I expirà el mateix
cel.
