Els fills de la
terra clamen al cel,
llàgrimes són les
que criden,
doncs, de res valen
paraules
en este món ja
podrit.
Subjectes infectes
de corrupció i poder,
polítics i líders
d’aquesta servitud,
devoren sense
pietat, sense escrúpols,
allò estimat, allò
sagrat.
Milers de milions
de dòlars,
en nom de la
seguretat,
aquesta obsessió
dels incultes, dels boixos, dels alienats,
emprats per llogar
terrorisme armamentista,
en nom de la
certesa,
contra l’innocent,
contra qui viu amb dignitat la fecunda terra,
sempre jove, a cura
de la mà oriünda, mil·lenària,
que dia a dia
esquartera el malparit capitalisme.
Escampats i
soterrats, com Osiris, pels camps del món,
la civilització us
oblida silenciats per onades mediàtiques corporatives.
Tanmateix, Isis, us
cerca cantant vells himnes,
cançons funeràries
de sembra...
i la llavor és
fèrtil, sou milions!
La veu de la Mediterrània
és la veu dels ofegats,
la veu del desert
d’Arizona és la veu del moribund,
veus que mantenen
viva l’esperança,
que us fan arribar
al lloc on l’usurpat és violat,
si, allò que és
vostre és a les llars i carrers de la modernitat,
allò que és vostre
és l’estat de benestar,
la qualitat de vida
occidental...
allò que és vostre
és Europa i els EEUU! Veniu!
Veniu i reclameu el
que us pertany: la vida!!
L’infame que mana
del món us insulta,
però el seu país no
te història,
pobles i cultures,
costums i tradicions, saviesa i filosofia
foren exterminats
per l’apropiació i l’espoli.
Les barres són
fusells i les estrelles bombes,
així nasqué aquest
insult que hui encarna un trompellot daurat,
depravació humana i
política que us titlla d’il·legals.
Immigració
il·legal! Diu el fill d’emigrant mentre,
impertèrrit, veu
agonitzar l’última reserva índia.
Corporacions i
multinacionals, polítics i governants,
continuen
explotant, continuen l’extermini,
guerres, diner,
poder, èxit,
producció, consum,
immediatesa, creixement,
tecnologia,
liberalisme, globalització, democràcia...
Prou! Exhala la naturalesa
en el jorn dels desheretats,
holocaust de
criatures, suplici del medi,
i entre tanta
podridura, encara,
com un últim
xiuxiueig, es deixa escoltar:
Segles de
colonització arriben a la fi!
I expirà el mateix
cel.