Durant
molt temps, sobretot aquests últims decennis, que l’ésser humà es fa servir
escandalosament dels recursos naturals del planeta i, com si d’un “buffet
lliure” es tractés, els continua explotant en pro d’una “minoria rica” de la
humanitat (L’1% més ric, magnats de corporacions i banca, te el doble de
riquesa que 6.900 milions de persones. En som 7.500, dels quals vora la meitat
viu amb menys de 5€ diaris).
Els
efectes d’aquesta manera d’actuar en nom del “sistema” capitalista, són
coneguts per tots: contaminació i extermini, no sols flora i fauna, sinó també
cultures i humans. És resultat d’un ideal de món basat en l’autoritat
econòmica, divorciat de l’antiga relació de vincle amb la totalitat. Els pobles
que encara viuen abraçats en diàleg amb la naturalesa i el cosmos, són agredits
pel totalitarisme tecnològic, trencant els seus ritmes i llur destí comú.
Som
a una crisi ecològica i humana... i divina: el món és malalt i déu no en té
cura ni d’ell ni dels humans, déu ens ha traït! ha abandonat! ha mort!
És
aquest el nucli del problema: negligit l’esperit humà, hem separat la
naturalesa, el món, el cosmos i la divinitat (allò transcendent, misteriós) del
“jo”, de la persona. Sí, som éssers còsmics, pertanyem a l’univers.
Natura,
humans, món... cadascun va per camins diferents perquè l’actual home
tecnològic-científic es creu quasi omniscient i vol controlar, no sols el temps
i l’espai sinó també el destí de l’univers.
L’actual
arrogància antropocèntrica fa oblidar-se que tot està connectat, que ésser humà,
naturalesa i món som un únic cos.
Tanmateix,
hi ha una consciència ecològica conscient que el planeta ens ha mostrat els
seus límits, el seu estat d’alerta ecològica.
Una
manera (fallida) d’afrontar aquesta situació ja estem vivint-la. L’actual
“sistema capitalista” sanciona autos i fàbriques que contaminen, obliga a
reciclar, promou energies alternatives, utilitza les RSC (responsabilitat
social corporativa) de les seues empreses per anunciar ponències d’humanització
de la Mare Terra en pro d’un tractament més racional davant la natura,
explotant-la amb “coneixement” en nom d’una “economia verda” que la respecte i
protegisca. Això si, amb l’obligat
propòsit d’aconseguir la màxima ocupació de llocs de feina i d’un continu “creixement
econòmic” perquè, tant negatiu i dolorós és quedar-se sense feina i restar a
l’atur, com la contaminació, l’extermini d’espècies i l’explotació de recursos.
Imaginem-nos
ciutats turístiques que, en nom de la sostenibilitat i el medi-ambient, implementaren
normatives que obligaren demolir habitatges en barrancs o edificis a menys de
100m. del llindar dels rius o de les platges. Imaginem-nos una moratòria en la
construcció de 50 anys a pobles ja sobreexplotats pel formigó... no, no ens ho
podem imaginar.
No
es possible baixar de la bicicleta ni deixar de pedalejar, a hores d’ara ja anem
sense frens i de davallada. Sembla difícil una solució.
D’altra
banda, es podria eradicar la pobresa, aturar les guerres, deixar de fabricar
armament, viure en pau, construir un món en llibertat, harmonia... no és aquest
l’ideal que hem perseguit des de fa segles?
Tanmateix,
autèntics criminals impunes manen d’un món basat en l’èxit econòmic per la
competitivitat i l’amenaça. Sabem que cada vegada hi ha més armament
potencialment mortífer i pronostiquem més guerres futures; sabem que cada
vegada hi ha més bretxa entre rics i pobres i pronostiquem més èxodes massius i
conflictes violents; sabem de
l’apropiació de les riqueses naturals per part de països dominants i
pronostiquem més rebel·lions i protestes violentes per part dels oriünds.
Però,
la Terra, ferida per segles d’explotació cercant les seues riqueses, està
rebel·lant-se, mostrant-nos el seu poder
de destrucció, un poder que cap mega-tecnologia moderna no pot controlar.
La
consciència ecològica sap que, únicament restaurant l’esperit humà, serà
possible un canvi cultural i social que canvie la nostra manera “d’habitar el
món”, la nostra percepció de les coses, aquesta “metanoia” radical i urgent que
ens reintegre en la naturalesa i el món amb actituds de respecte i compromís,
d’amor per la vida. Cal, doncs, una solidaritat global per consolidar l’èxit
d’aquest repte.
És
“l’únic camí” possible davant aquesta emergència climàtica, encara que aniria
radicalment en contra dels interessos del “sistema”.
El
demés són “remeis” (en vigor) capitalistes que solament tracten els símptomes
sense solucionar el problema, cosa que no interessa... als magnats neoliberals de
la globalització consumista.
